En caiguda lliure

Aquests últims anys la pretesa declaració unilateral d’independència, el procés, la manca d’una governança eficaç, l’efecte capitalitat de Madrid i les desigualtats tributàries fan fugir de Catalunya milers d’empreses cap a altres regions espanyoles que, gràcies a això, han aconseguit impulsos en els seus ritmes de progrés respectius.

Em temo molt, i m’agradaria equivocar-me, que en aquest moment Catalunya i Barcelona s’estan situant en una situació de caiguda lliure per una sèrie de circumstàncies no del tot alienes al pèssim nivell de governança que tenim i de què és testimoni la dificultat per formar govern després dels complexos resultats electorals del 14 de febrer.

Tampoc no hi ajuden, ara, els impactes de la covid, les conseqüències de l’afer Hasél i el descontentament juvenil amb protestes de carrer amb aldarulls, vandalismes al mobiliari urbà i destrosses i robatoris a importants comerços de marques internacionals a les zones més comercials de Barcelona.

No m’agrada ser pessimista, però els que practiquen la desgovernança i impulsen o toleren les crítiques a les forces de seguretat creen una situació en què Barcelona –que sempre havia estat locomotora de Catalunya i d’Espanya– pot esdevenir una simple ciutat provinciana.

Hem entrat en un cercle viciós de caiguda lliure que no veig per on es pot tallar, atès que hi ha pocs consensos per corregir-lo. Les dinàmiques negatives es detecten en tots els fronts.

Una cosa tan evident com l’estrepitosa crisi del Barça també s’ha d’incloure entre els factors negatius, ja que el club és un símbol de Catalunya davant Madrid. Si el Barça no guanya títols i si Messi deixa de ser la gran figura mundial, el Barça deixarà de ser capaç de vendre samarretes a tot el món i atreure turistes al seu estadi, amb la qual cosa es perdrà possibilitat de posicionar Barcelona al món i la majoria dels projectes arquitectònics i urbanístics per engrandir el club deixaran de tenir sentit, i el “més que un club” perdrà sentit.

Però hi ha moltes més coses: si els projectes museístics barcelonins no arrelen, si l’obertura o continuïtat d’hotels i restaurants ensopega amb més restriccions que en altres ciutats, si les fires i congressos estan al ralentí per la covid i si les destrosses i saquejos en botigues internacionals del passeig de Gràcia no es corregeixen, em fa la impressió que amb Gaudí no n’hi haurà prou perquè Barcelona continuï sent capçalera turística i base indiscutible per als creuers nàutics mediterranis i per a la transoceanitat del seu aeroport. Són algunes les ciutats que es postulen per recollir les empreses, creuers, hotels, fires i congressos que Barcelona perdi.

Està bé que confiem en els futurs finançaments europeus favorables, però el més essencial és que aquí corregim els nostres propis conflictes, que són els que ens aboquen a la situació de caiguda lliure...

Estem en un cercle viciós difícil de tallar: hi ha pocs consensos per corregir-lo