Barcelona, ciutat oberta

La visió –no sé si somieig– de Barcelona com una ciutat tolerant, multicultural i avançada és molt grata a la majoria dels seus habitants, que en els últims temps han volgut ser capital de la Mediterrània, urbs ecològica, feminista i gay friendly per situar-se també com a referència internacional en acollida de refugiats, ciutat tecnològica i emprenedora i, per descomptat, pàtria de llibertats i olimp gastronòmic i de la diversió.

Sí, hi caben moltes Barcelones a Barcelona i no totes són amables ni són sempre agradables. La massificació turística, els comiats de solteria, les excursions alcohòliques de cap de setmana, la prostitució o la droga dura que ha tornat amb força ens estimem més no veure-ls. Com també ignorem els pisos pastera i l’amuntegament i la dissidència cultural de famílies i comunitats senceres que viuen al costat nostre però al marge. Només cal recordar que poc que ens va agradar aquella pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, Biutiful, malgrat la notable actuació i presència de Javier Bardem. El més suau que se’n va dir és que era tremendista i sòrdida...

Després dels saquejos i els aldarulls recents que s’han acarnissar amb especial intensitat en les botigues i locals del passeig de Gràcia, Barcelona ha consolidat la seva fama com a ciutat de la rebel·lia i la ràbia juvenil. No sé com s’han difós les imatges de la revolta ni quines explicacions circulaven pel món, però en aquests deu dies m’han anat arribant missatges de preocupació de diferents indrets del planeta. S’han compadit i solidaritzat amb nosaltres des d’amics de París –que saben bé de què parlen– fins a gent de Nova York, Londres o Buenos Aires. Per descomptat, la realitat no és exactament el seu reflex en els mitjans o a les xarxes, però aquesta vegada em sembla que el dany a un prestigi ja malmès serà llarg i durador.

Una cosa molt seriosa està passant amb el nostre model cultural i educatiu quan tants joves decideixen dedicar-se a practicar la guerrilla urbana i la protesta irada. Som una societat envellida i el nostre jovent decideix calar-hi foc. O almenys una mica. I no em posin l’excusa del raper antidemocràtic –ell diria antisistema– i la seva entrada a la presó després d’un voluminós periple judicial. El debat sobre la llibertat d’expressió haurà servit de detonador sentimental, sense reflexió ni anàlisi, però no explica i encara menys justifica aquesta kale borroka en què s’han barrejat encaputxats de dessuadora anònima amb peces de marca i piròmans aficionats que de tant en tant lluïen cascos de moto o d’esquí, equipats per al nou esport de risc d’anar contra la línia policial.

Torno a sentir coses que tenia gairebé oblidades, consignes revolucionàries que només fan evident la confusió o el cinisme dels que les invoquen. No és violència, és autodefensa. Poble armat, poble respectat. Coses així. Vells desvaris. Somnis revolucionaris.

En les guerres, una ciutat es declarava oberta quan les autoritats decidien lliurar-la sense resistència a l’exèrcit invasor. Així s’evitava la mort dels habitants i la destrucció del patrimoni. Barcelona ho va fer el 1939 davant les tropes nacionals. París, el 1940, i els nazis van entrar a la capital francesa sense resistència. També els alemanys van declarar Roma ciutat oberta el 1943, i és inevitable recordar la pel·lícula de Roberto Rossellini, Roma città aperta. Avui Barcelona està oberta a un exèrcit nou, el dels impacients i els frívols, també el dels violents i els oportunistes. Són massa diferents per definir-los. Però són joves i haurien de ser el futur. Fa uns mesos l’Ajuntament va triar el lema “Ciutat oberta” per a la Biennal de Pensament, en una mostra més d’ingenuïtat que d’una altra cosa. Em puc imaginar l’alcaldessa, a l’estil Magnani, corrent rere aquests joves que ja no en volen saber res.

Torno a sentir consignes que només fan evident la confusió o el cinisme dels que les invoquen