Gràcies, Carbó

Quan va saber que tenia dos fills petits, Joaquim Carbó, autor de tants i tants llibres de literatura infantil i juvenil, va tenir la gentilesa de ferme arribar un exemplar dedicat cada vegada que treia un títol nou. Era una tradició que els meus fills celebraven amb una indiferència insubornable. Una indiferència que em feia avergonyir del seu gust per la lectura i de la meva incapacitat per inculcar-los res que no fos la psicodèlia de la sèrie Pingu o sotmetre’ls a la intempèrie catastròfica d’Els Teletubbies (algun dia s’estudiarà fins a quin punt aquests sinistres personatges han influït en l’educació i la insatisfacció crònica de la joventut actual). La vergonya, però, va propiciar que, per un simple sentit de la gratitud, jo acabés llegint tots els llibres que, puntualment, Carbó ens enviava. Per edat no em tocava i d’entrada m’ho prenia com una penitència, però de seguida m’arrossegava el plaer de lectura. Només pel sentit de la llengua que mostrava l’autor pagava la pena correspondre a la seva generositat amb una atenció proporcional.

L’any 2002, quan, amb la col·laboració de totes les editorials on havia publicat, va sortir el llibre que commemora els setanta anys de Carbó, ell me’l va enviar. És un llibre magnífic, que inclou entrevistes, articles i una anàlisi detallada de tota l’obra publicada. Aquest cop la dedicatòria ja no era per als meus fills sinó per a mi, de manera que vaig poder accedir, ara sense cap culpabilitat generacional, a una visió retrospectiva en què Carbó mantenia la fermesa de la discreció, una curiositat

És un dietari escrit l’any 2000 que Joaquim Carbó ha recuperat aprofitant el confinament obligatori

infinita i un sentit de la llengua que apel·la a fer-la servir des de la convicció, la naturalitat i l’estima i no des del totalitarisme adoctrinador que sovint s’atribueix als catalans i que en realitat no ha existit mai.

Fa uns dies em va arribar, sense cap dedicatòria, el llibre Males setmanes (Ed. L’Avenç). És un dietari escrit l’any 2000 que Joaquim Carbó ha recuperat aprofitant el confinament dels primers mesos de pandèmia i que aleshores va interrompre bruscament i traumàticament, el dia que ETA va assassinar Ernest Lluch. Aquí el temps actua amb l’eficàcia amb què sotmet els licors més destil·lats. La curiositat, les reflexions i les inquietuds hiperactives de l’autor trenen un festival d’estímuls pel lector, enriquits per la perspectiva temporal. Carbó hi parla sovint d’autors debutants, consagrats i reconsagrats, i sempre mostra una generositat que de vegades arrebossa amb una sornegueria que afegeix interès al text. L’altre efecte imprevisible d’aquest dietari arqueològicament recuperat és que ens descobreix com érem, què fèiem i què pensàvem fa vint anys, quan encara no havien explotat fenòmens com la preocupació pel canvi climàtic, la transformació espectacular del feminisme, les certeses apocalíptiques, els deliris de la política internacional i la tensió política i cultural, sovint induïda, entre independentistes i no independentistes.