La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nick Cave publica per sorpresa ‘Carnage’, un disc “brutal però bonic”
L’àlbum va ser concebut i gravat durant el confinament amb Warren Ellis
Quan a Nick Cave el va sobrevenir el confinament pel coronavirus no li va passar pel cap que aquella conjuntura excepcional derivaria en un àlbum de cançons noves i originals. Al contrari, l’impacte de la pandèmia li va suposar cancel·lar la gira de l’àlbum Gostheen que tenien previst fer ell i els seus fidels i inseparables Bad Seeds, i no va tenir més remei que acollir-se al recolliment obligatori. I d’aquest tancament n’ha emergit Carnage, un fins a cert punt inesperat àlbum firmat a mitges amb Warren Ellis, líder dels Bad Seeds i estret col·laborador des de fa anys. La versió digital de l’àlbum es va posar a la venda ahir.
L’aparició del disc ha estat la culminació d’un procés marcat per la sorpresa. El 7 de gener revelava un rumor que s’havia anat propagant els últims temps. Aquell dia va anunciar que el títol del seu nou enregistrament d’estudi seria Carnage i que es tractava d’un treball de col·laboració amb Warren Ellis, multiinstrumentista i cap visible dels Bad Seeds, la seva gloriosa banda d’acompanyament. En aquella informació –a través de Red Hand Files, la seva via de contacte directe amb els seus fans–, el músic va anunciar que no havia parat durant els mesos de pandèmia, i també va afegir que trobava a faltar vitalment pujar als escenaris. Quan un fan li va demanar més detalls de l’àlbum, l’autor d’Into your arms li va contestar: “Més informació? Bé. Què et sembla això? Carnage és un disc brutal però molt bonic niat en una catàstrofe col·lectiva”.
L’obra resultant es fonamenta en unes lletres escrites en dos dies i mig, segons Cave, i va ser quan ell i Ellis es van reunir a l’estudi a tall de jam en el moment que les coses van començar a prendre un rumb que va desembocar en la decisió que d’allà en sortiria un disc. Va ser un procés a quatre mans que va deixar un ampli marge a la improvisació i que té una estructura molt bàsica en la composició.
Vuit temes de lliure desenvolupament instrumental, amb capes sonores que van i venen, amb el piano i les arquitectures sintetitzades, aquests loops electrònics que Ellis embasta amb una sensibilitat admirable fins a dotar-los d’un substrat gairebé humà. Unes atmosferes que recorren la majoria dels talls de l’àlbum, com un bàlsam de vegades (en el tema que dona títol a l’àlbum o a Albuquerque) i d’aire d’inquietud en d’altres (Old song o White elephant), passant per un tema d’arrencada com Hand of God, en què el tempo i el to vocal passen de l’assossec a l’ansietat.
Són temes que trasllueixen dues coses, l’alt nivell qualitatiu i creatiu dels dos autors i, molt lligat a això, la interrelació entre tots dos, que s’intueix i es demostra que és un brollador constructiu. Una obra de conclusió esperançadora però realista, que no evita que emergeixi puntualment el Cave iracund amb aquell to agressiu tan inconfusible, com per exemple a Shattered ground.