Cap d’arengada

Ja fa molt de temps que els grans equips de cada lliga somien formar part d’una superlliga europea. I en la mesura que el món s’ha convertit en un mercat global, aquest somni ha augmentat més. Fa la sensació que marxar del campionat domèstic cap a un on només hi hagi l’elit pot ser la panacea per a tothom, però hi hauria moltes coses a analitzar.

Els grans de les lligues nacionals s’han erigit en protagonistes per una simple raó: la capacitat de ser campions i competitius. En la mesura que un club és guanyador, capta molts més seguidors. Fa molts anys l’aportació d’aquests seguidors era molt limitada perquè al cap i a la fi l’única manera de materialitzar el seu seguiment era a través dels diners que generaven les taquilles. I per tant el diferencial era el que era. En el moment en què el rendiment econòmic que genera el seguidor ve en forma de pagaments de drets televisius, venda de samarretes, marxandatge, patrocinis, etcètera, el diferencial entre guanyadors i no guanyadors es fa abismal. Perquè el seguidor ja no només és de la mateixa ciutat o d’un sol país, sinó que la passió per un equip es globalitza i un pot observar seguidors d’un equip o un altre en qualsevol part del món. I per tant els ingressos es multipliquen.

Però hem de tenir en compte que aquest seguiment global no neix de la passió per uns valors, per una missió, per un estil o per una manera d’entendre la vida. Pot ser que algú basi el seu amor en uns colors en això, però la gran majoria no ho fa per això. La gran majoria ho fa perquè l’equip

Què passarà en una Superlliga amb els clubs que deixin de guanyar i durant anys no passin del sisè lloc?

que segueix no només és capaç de competir per guanyar, sinó que guanya. És clar que en aquesta societat actual, i cada vegada més, tots tenim necessitat de tenir una identificació amb una cosa que ens faci entendre que pertanyem a un grup. Podem ser del grup de Facebook dels amants dels gossos dàlmates. Però sedueix molt més identificar-te amb un entorn guanyador. Sembla que la vida com a winner és més atractiva que la de loser. No sabeu pas la quantitat de vegades que algú m’ha preguntat: “Com pots ser seguidor d’un equip que no guanya mai res?”.

Per això, una de les coses que algun dia m’agradaria poder contrastar és què passarà amb els equips que pertanyen a una lliga nacional en la qual moltes vegades són campions i que, després de traslladar la seva activitat a una Superlliga europea, deixin de guanyar i durant molts anys no passin de la sisena posició. Continuaran generant el mateix nombre de seguidors o de mica en mica veuran com la gent perd la il·lusió i abandona el fanatisme? Arribant a cert nivell, què és millor, ser cap d’arengada o cua de lluç?