Decadència catalana?

Des que el procés va començar, alguna cosa ha canviat en l’ambient econòmic català. S’aprecia una creixent percepció de desgast i de menor dinamisme econòmic, que es veuen accentuats pels vandalismes dels últims dies. I encara que no sigui acceptable la penalització de certes expressions, tampoc no es pot callar davant les conseqüències que aquells generen. Perquè, en els àmbits d’activitat i ocupació, plou sobre mullat: mentre entre el 2013 i el 2016 el PIB català va créixer a un ritme anual del 3,2% (superior al 3% de Madrid), el 201619 l’avenç es va reduir al 2,3%, lluny del 3,2% madrileny. I una cosa semblant ha passat amb l’ocupació.

Part d’aquesta dinàmica reflecteix la dependència catalana més gran de serveis de valor afegit mitjà-baix (turístics, comerç, entreteniment i activitats immobiliàries); és l’altra cara de la moneda de la pèrdua d’impuls industrial i d’un pes menor que el que té en altres àmbits, com Madrid, del terciari més productiu (informació i comunicacions, finances i activitats professionals).

Però també respon a factors estrictament polítics: el clima dels últims anys, no particularment business friendly, segur que no hi ha ajudat. Per exemple, no és casual que la població madrilenya, atreta pel seu creixement més alt, augmenti més que la catalana, una tendència que l’INE projecta per a la pròxima dècada; tampoc no

Hi ha una creixent percepció de desgast i de menor dinamisme econòmic, accentuada pels vandalismes

va semblar inesperada l’eliminació de Barcelona, en la primera votació, com a seu de l’Agència Europea del Medicament (novembre del 2017); com tampoc no ho ha estat la caiguda de les pernoctacions en hotels catalans entre el 2016 i el 2019, en un milió (-6,2%) per part del turisme domèstic; finalment, darrere d’aquell desgast també hi ha, encara que no sigui possible quantificar-lo, el clima politicosocial que va propiciar la marxa d’empreses el 2017: és casual que València s’hagi avançat a Catalunya en la factoria de bateries per a cotxes elèctrics? La participació de Ford i Iberdrola al costat de la Generalitat Valenciana en un gran acord publicoprivat per instal·lar-la allà no és menor, com tampoc no ho és l’expectativa d’ús de fons europeus per al seu finançament. Es confirma que, en aquest món ultracompetitiu, el que un perd ho guanyen d’altres.

En cert moment del passat recent, alguna peça sensible del motor econòmic català –potser la confiança?– es va trencar, reforçant una pèrdua industrial que s’arrossega des dels 2000. No va provocar una sobtada crisi però sí l’inici, si no es corregeix aviat, d’una inevitable decadència, que és de molta substància. Perquè som molt lluny dels nivells desitjables de productivitat o benestar social i perquè el nostre infern particular continua empedrat de bones intencions: algunes de les justificacions intel·lectuals de l’esdevingut aquests dies indiquen l’enquistament de la preocupant dinàmica dels últims anys. En cas de continuar així, finalment tots hi perdrem. Encara que, com sempre, en sortiran més mal parats els que menys tinguin.