La Vanguardia (Català-1ª edició)
Raons per començar una guerra
Si hi ha un lloc al món on és possible un conflicte entre grans potències és l’estret de Taiwan
Si hi ha un lloc al món on es pot declarar la tercera guerra mundial és l’estret de Taiwan, en les aigües que separen l’illa en què es van refugiar el 1949 els nacionalistes del Kuomintang, liderats per Chiang Kai-shek, i el continent, on el Partit Comunista governa des de fa més de setanta anys. És una hipòtesi amb la qual treballen tant analistes (Gideon Rachman) com la indústria de l’entreteniment: en una de les sèries més populars d’HBO, en què es descriu un món futur embogit, el conflicte que ho desencadena tot comença amb uns míssils llançats en aquesta zona...
Que la guerra sigui possible depèn del paper que Xi Jinping s’ha reservat per a si mateix en el panteó de la història. Al president xinès el tempta entrar en un conflicte amb el qual faria mèrits per jeure eternament al costat de Mao Zedong. Recuperar Taiwan! Els militars que l’envolten ja hi somien. Creuen que han estat molt pacients amb la que consideren una regió xinesa i que ja és hora d’envair-la. La política seguida fins ara per Pequín, intentar convèncer els taiwanesos que els donaran una autonomia a mida, no és creïble per a Taipei després del trist crepuscle de la democràcia a la ciutat de Hong Kong.
Que hi hagi un gran conflicte depèn també dels Estats Units, escut protector de Taiwan en les últimes dècades. Joe Biden ja ha demostrat que la seva política no serà diferent de la de Trump. Com el seu predecessor en el càrrec, pensa que la Xina és un adversari poderós, amb qui es disputa l’hegemonia política a la zona i el lideratge econòmic i tecnològic al món. L’objectiu de Biden és ara ferse creïble. Que res no indueixi els xinesos a pensar que la invasió de Taiwan els pot sortir de franc. Per això les maniobres del US Navy a la zona s’han intensificat en les últimes setmanes.
Taiwan, vint-i-quatre milions d’habitants, és el somni nacionalista dels jerarques xinesos. Però és també una de les democràcies de la zona. I una economia avançada. Durant anys, el Guomindang va governar l’illa com un estat autoritari. Fins al 1987. Taiwan va ser, al costat de Corea del Sud, l’única economia emergent que va créixer a ritmes superiors a un 5% durant cinquanta anys. El secret estava en una activa intervenció pública i molta inversió en innovació i tecnologia. Corea del Sud era país de grans conglomerats empresarials (els chaebol). Taiwan, de petites i flexibles empreses (tret d’una gran excepció, Foxconn).
Als anys setanta, Taiwan abandona la indústria tèxtil i es passa a la manufactura electrònica. Avui és el primer fabricant del món de circuits integrats (semiconductors o xips). Els primers xips es desenvolupen en la dècada dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units. En empreses com Fairchild o Texas Instruments. És una tecnologia que va molt de pressa. Cada generació de xips és més veloç, petita i potent que l’anterior. Els xips que ara es fabriquen tenen milions de vegades la capacitat i milers de vegades la velocitat dels xips que dissenyaven en els primers setanta.
Taiwan apareix en la història d’aquesta tecnologia a mitjans dels vuitanta. Sap com funciona després d’haver repatriat taiwanesos que treballaven als Estats Units. Busca el seu espai i el troba en la fabricació. Però a diferència del que fan Corea del Sud o el Japó, prescindeix de crear marques pròpies. Es concentrarà a treballar per a d’altres, a reproduir el que han dissenyat d’altres. És així, en silenci, com la TSMC (Taiwan Semiconductor Manufacturing Company) es fa gran i imprescindible.
L’hegemonia de Taiwan en l’univers dels xips no va estar mai tan clara com el desembre del 2020. Aquell mes, almenys tres fabricants d’automòbils (Volkswagen, Ford i Toyota) van haver de tancar temporalment les fàbriques per falta de subministrament. La indústria de l’automòbil els utilitza en components per a sensors d’aparcaments o per regular les seves emissions.
La mateixa Seat va anunciar el 22 de desembre que aplicava un ERTO que duraria cinc mesos. El sector de l’automòbil està acostumat al “just in time”. No acumula grans estocs de components i depèn de l’agilitat de la cadena de subministraments. Però aquests són temps estranys.
Els xips són components bàsics en smartphones, ordinadors i electrodomèstics. Amb l’arribada de l’“internet de les coses” i del 5G, es converteixen en béns estratègics. Estan en els cotxes, televisors, ascensors... A la tardor del 2020 tot això es posa en evidència. La pandèmia paralitza algunes cadenes de subministrament. Les fàbriques xineses paren la producció pel confinament. Però l’escassetat de xips és també resultat de la pugna entre la Xina i els Estats Units. Al setembre entra en vigor la prohibició a Huawei per comprar xips que continguin tecnologia americana (com els de Taiwan). La reacció del gegant del mòbil ha estat acumular estocs d’aquests productes. Dies després, els EUA prohibeixen exportar al primer fabricant de xips de la Xina, la SMIC. Els americans, amb ajuda dels taiwanesos, construeixen avui una gran factoria a Arizona. Els xinesos, al seu torn, acceleren el propi programa de fabricació de xips. És una guerra frenètica amb un guanyador incert.
L’estratègia de Taiwan era actuar com el fabricant neutral amb el que tots els clients podien treballar. Servia per igual a Apple com a Huawei. Però això ara ja no és possible. Taiwan, que fins no fa tant era un conflicte de naturalesa política està avui al centre de la cadena mundial d’un producte estratègic. La guerra freda entre Rússia i els Estats Units es lliurava en trinxeres ben definides. La que s’ha desencadenat amb la Xina és molt més complexa i enrevessada. I pot ser més difícil de guanyar.
El valor de l’illa no és només geopolític: la indústria mundial depèn dels xips que s’hi fabriquen