La Vanguardia (Català-1ª edició)
Afartament generalitzat
El malestar després de tants mesos de restriccions per la pandèmia és transgeneracional La por i la fatiga acumulades muten ara en enuig o apatia, segons els casos La crisi de la covid agreuja una insatisfacció social que ja hi havia, sobretot entre els j
Les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hásel i els aldarulls i disturbis que les han acompanyat han suscitat un debat polític i social sobre les raons que expliquen o justifiquen -segons l’enfocament de cada interlocutorl’enuig i el cansament dels joves. Però, de veritat estan els joves espanyols majoritàriament enfadats? Més que altres col·lectius i segments d’edat?
Encara no s’han publicat estudis específics sobre l’estat d’ànim de la joventut espanyola a hores d’ara de la pandèmia, però els que es van fer després de la primera onada mostraven una joventut satisfeta en el personal però preocupada pel futur, dividits entre l’estrès, la tristesa i l’avorriment, però no hi destacaven sentiments d’enuig o agressivitat, segons explica Stribor Kuric, tècnic del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut (FAD).
Transgeneracional “Generalitzar és molt trampós; ni tots els joves estan enfadats ni els actes de vandalisme són protestes per l’afartament juvenil; és cert que els joves estan farts -no m’estranya-, però també moltes persones grans que veuen com se’ls en va el temps que els queda de vida sense poder fer allò que volen, o tots aquells que han vist arruïnat el seu mode de vida”, diu Rafael San Román, psicòleg de la plataforma ifeel. “Cada edat té les seves expectatives susceptibles de ser frustrades, perquè la pandèmia ens ha passat a tots per sobre –encara que no a tots per igual–, ens ha desgastat i ara tots estem molt farts”, afegeix.
Adultcentrisme
Santiago Cambero, professor de Sociologia de la Universitat d’Extremadura, coincideix que l’afartament és transgeneracional, tot i que creu que joves i persones grans són els que més estan patint les conseqüències de les restriccions derivades de la pandèmia “perquè aquesta pandèmia s’ha gestionat des de l’adultcentrisme. “Aquella visió esbiaixada, pròpia dels adults, entra en col·lisió amb les expectatives vitals de la població juvenil, que té tantes dificultats per trobar una feina digna, un habitatge... i ara fins i tot companys de vida per les restriccions, que impedeixen les interaccions pròpies de l’edat juvenil. M’atreviria a dir que estan patint una castració sexual i afectiva que pot degenerar en seqüeles psicosocials”, opina. Kuric assegura que aquesta crítica a la gestió de la pandèmia, que no es tinguin en compte les seves opinions ni els seus interessos, sí que s’observa en els estudis de la FAD.
El sociòleg Pablo Santoro ja advertia al desembre en un d’aquests estudis que “la pandèmia produirà un canvi que és una cicatriu i que pot suposar un tall generacional, perquè es rebutja la participació dels joves, no es creen espais on es puguin reunir i participin a desenvolupar estratègies i solucions de futur”. David Bueno, director de la càtedra de Neuroeducació de la UB, assegura per la seva banda que el fet que les decisions polítiques es focalitzin a mantenir una certa protecció sanitària i un teixit productiu tan actiu com sigui possible provoca que els joves no es vegin reflectits ni en un àmbit ni en un altre i s’augmenti la sensació que no s’ha comptat amb ells, “malgrat que la realitat és que no s’ha comptat amb ningú”. Els seus alumnes universitaris es queixen que se’ls permeti anar al cinema però no a classe.
Efecte acumulatiu
D’altra banda, David Bueno explica que el fet que ja fa gairebé un any que estem sotmesos a l’amenaça de la pandèmia, que els terminis de lliurament de les vacunes no es compleixen, que vegem que passa el temps i els negocis no es reobren provoca un xoc cognitiu, activa les nostres alarmes, i el malestar acumulat fa que algunes persones siguin cada vegada més propenses a reaccionar amb ira.
“I això afecta més en el cas dels joves perquè tenen més dificultats per controlar les seves emocions, ja que el seu cervell encara no ha acabat de madurar”, diu Bueno.
Els resultats del segon Estudi social sobre la pandèmia de la covid-19 que ha presentat fa uns dies l’Institut d’Estudis Socials Avançats del CSIC indiquen que l’estat anímic dels joves espanyols està més deteriorat que el de la resta, que si a l’abril es mostraven més optimistes que altres grups d’edat, ara acusen més la fatiga pandèmica.
Entre altres coses, perquè creuen que la majoria de la població no està respectant les normes i són ells els qui paguen un cost personal més gran per les restriccions a la mobilitat, el toc de queda o el límit de persones a les reunions d’amics.
Ángel Peralbo, responsable de l’àrea d’adolescents i joves del Centro de Psicología Álava Reyes i coordinador del llibre Què faig amb la meva vida? De la revolució dels 20 anys al dilema dels 30 (L’esfera dels llibres), creu que tants mesos d’incertesa, por i frustració afecten a tots però la gent gran té més resilièn
cia, més capacitat d’aguantar i esperar per la seva experiència vital més gran però els joves i, sobretot els adolescents, són més viscerals, tenen reaccions i afectacions psicosomàtiques més potents”.
La societat de la decepció
S’hi suma, diu, una vulnerabilitat psicològica més gran de les generacions de joves actuals. “És un fet que ja vam observar abans que arribés la covid: la falta de capacitació personal de molts nois i noies, que tenen molta formació però no estan preparats per afrontar l’adversitat ni tolerar la frustració, perquè la societat i el seu entorn els
S. CAMBERO (SOCIÒLEG) “Els joves estan patint una castració sexual i afectiva”
D. BUENO (NEUROCIENTÍFIC) “L’estrès social fa efecte en la manera de relacionar-se i d’afrontar adversitats”