La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nou líder laborista britànic, Keir Starmer, perd tota l’empenta
Johnson és més popular malgrat el caos del Brexit i els 150.000 morts pel virus
“Quin alleujament –va exclamar Harold Wilson quan va arribar al poder per primera vegada l’octubre del 1964, després de només un any i mig com a líder laborista–. Ja m’estava quedant sense coses per dir”. Es diu que ser cap de l’oposició és la feina política més difícil. Al cap i a la fi, un president o primer ministre fa coses (bé o malament), pren iniciatives (bones o dolentes), rep líders estrangers, respon a crisis i catàstrofes de tota índole. És visible. És a les notícies. El seu rival, en canvi, passa desapercebut i no sap com fer-se notar.
Sir Keir Starmer, que a l’abril farà un any que va agafar el relleu a Jeremy Corbyn al capdavant del Labour, va entrar amb magnífic peu, com un alenada d’aire fresc a un partit sense nord i desestructurat, que havia perdut el rumb i patit el desembre del 2019 el daltabaix electoral més important de tota la seva història. Però s’ha desinflat com un d’aquells globus vermells que els nens d’abans compraven al parc de la Ciutadella i, al cap d’una estona, acabaven necessitant que el pare o la mare de torn li fiqués aire a cop de pulmó. O que, flàccid, s’emportava el vent entre plors.
“Per què serveix un líder de l’oposició que no s’oposa a res?”, titulava fa uns dies el seu article el comentarista Hugo Rifkind. I això mateix és el que pensen més i més votants laboristes. Perquè està bé que Starmer hagi aportat un toc de seny i estabilitat després de la tempestuosa etapa de Corbyn, i que no vulgui semblar deslleial al Govern en plena crisi, però és que no qüestiona ni el Brexit, ni la gestió de la pandèmia, ni les mesures econòmiques. La sortida d’Europa la considera un fet conclòs. El virus millor no tocar-lo, ara que la vacunació està en marxa. I no vol proposar pujades d’impostos per no