La Vanguardia (Català-1ª edició)
Habitació 409
Avui fa 25 anys va acabar el setge de Sarajevo, que va començar amb franctiradors disparant des del Holiday Inn
El 17 d’agost del 1993, en ple setge, Susan Sontag va estrenar en un minúscul teatre de Sarajevo Esperant Godot, de Samuel Becket, una obra que reflectia a la perfecció l’angoixa que es vivia des de feia més d’un any a la capital de Bòsnia i Hercegovina. Unes setmanes abans, la intel·lectual nord-americana li explicava a Alfonso Armada, entre el terrabastall de la tragèdia i l’absurd, que el segle XX acabava al mateix lloc i de la mateixa manera que havia començat. Si el 1914 era Gavrilo Princip –heroi per a uns i perpetu terrorista per a d’altres– qui prement el gallet de la seva pistola provocava la Primera Guerra Mundial, el 5 d’abril del 1992, uns franctiradors serbobosnians van matar dos manifestants des de l’habitació 409 de l’hotel Holiday Inn, inaugurant el setge més llarg d’una ciutat en la història de la guerra moderna i, segons Sontag, també el segle XXI.
Com que aquest any el 29 de febrer no és al calendari, aquest 1 de març coincideixen el dia de la Independència de Bòsnia de l’ex-Iugoslàvia el 1992 i el vint-icinquè aniversari del final del setge de Sarajevo el 1996. Testimoni privilegiat d’aquest període convuls, el mític Holiday Inn actualment es diu hotel Holiday, a seques. De fet, va ser durant el setge que va perdre el seu cognom perquè no respectava prou els estàndards de la cadena dels Estats Units. És el que té ser al centre d’una matança: has d’estar més pendent de salvar la pell que d’optimitzar l’experiència del client. Tot i que, si parlem d’experiència, cap com la que oferia el Holiday Inn. Si no, que preguntin als seus hostes de llaposar vors; molts continuen encara sense poder o voler fer el check out.
Avui no es veuen reporters tornant amoïnats per escriure les seves cròniques quan arriba el vespre i entra en vigor el toc de queda. Per fora, tot i que modernitzat i amb una estructura adossada que acull una moderna cafeteria i diverses sales de congressos, continua sent el mateix cub de Rubik groc i marró a les plantes de dalt. A dins, a més d’alguns detalls, com la font o els fanals del Lobby bar, conserva el mateix aspecte de creuer, amb les habitacions de les cinc primeres plantes que donen al vestíbul, i una enorme carpa amb franges verdes i blanques penjada del sostre. Pel que sembla, és allà des de l’obertura de l’hotel el 1983, una mena d’homenatge al circ de Sarajevo, ubicat anteriorment en aquella parcel·la. Tremend teatre circense el que vindria una dècada després, un d’aquests en què pallassos, acròbates i mags de l’horror deformen la realitat mentre el públic improvisa la seva pròpia supervivència.
Al costat de la recepció, l’Amila, la jove mànager del departament d’esdeveniments, explica com els propietaris actuals van decidir conservar algunes àrees i detalls de l’antic Holiday Inn. Fins i tot han anat recopilant records del setge que pretenen exa tall de museu de la guerra, un més. La pandèmia ha endarrerit aquest i altres projectes, a més de reduir en més d’un 80% les seves reserves. “Durant gairebé quatre anys de guerra l’hotel va estar funcionant al màxim. Ara ens amaguem pel coronavirus més del que vam haver de fer-ho llavors. És increïble i trist alhora”.
Igual que la resta de les sis primeres plantes, l’habitació 409 continua al mateix lloc i, exceptuant un petit televisor de plasma, idèntica a com era durant el setge. Ho comenta la Jasmina, l’encarregada de la neteja. Ella i el gerent dels aliments i begudes –paradoxalment els dos departaments que ho van tenir pitjor durant el setge– són els únics que queden d’aquella plantilla. El quart és impol·lut i, malgrat que una mica gastats, els mobles es conserven bé. Les mateixes cadires, taules, armaris, miralls i llits... Luxe vintage, que en diuen ara.
Si fa un quart de segle el despreniment gradual de la façana de l’hotel era una metàfora de la descomposició del país, la imatge de l’habitació on es van desencadenar les forces del mal és un símbol de la paràlisi que viu des dels acords de Dayton i un reflex més de l’omnipresència que el passat encara hi té aquí.
I si el Holiday Inn era un hotel on els corresponsals passaven les vacances durant la guerra, quina mena de reporter o turista soc jo, ara en un Sarajevo sense guerra però on la pau sembla que encara no ha arribat?
Em recolzo en la finestra maleïda, com si esperés alguna cosa o algú. Des d’aquí es pot veure passar el tramvia, els cotxes i els transeünts per l’antiga avinguda dels Franctiradors, que dibuixen una ciutat que amb prou feines intenta tornar a sentir-se lliure, multicultural i aquell exemple de tolerància que Europa, aquell Godot que no acaba d’aparèixer mai, no va saber o no va tenir el valor de defensar al seu dia.
“Amb el coronavirus ens amaguem més que quan hi havia guerra”, diuen a l’hotel de Sarajevo
Una habitació amb vistes