La llarga ombra d’Intxaurrondo

Les últimes gravacions han recordat el període més fosc d’aquesta caserna de la Guàrdia Civil a Sant Sebastià

La recent mort de l’exgeneral Enrique Rodríguez Galindo i els enregistraments publicats la setmana passada sobre la mort de Mikel Zabalza i el cas Lasa i Zabala han tornat a treure a la llum pública l’etapa més fosca de la caserna d’Intxaurrondo. Els guàrdies civils que hi van estar destinats viuen amb incomoditat les notícies que remunten a aquells anys i posen en relleu el context en què vivien. Al pol oposat, una part de la societat basca continua veient amb més que desconfiança aquest enclavament.

Les conseqüències positives del nou temps que viu Euskadi són patents a tots els racons de la geografia basca. També a Intxaurrondo, tot i que va a un altre ritme. Quan es qüestiona els qui hi van viure sobre alguns casos atroços vinculats a la caserna, al·ludeixen a les ferides relatives a la seva vivència personal, els comandos desarticulats o parlen dels “100 d’Intxaurrondo”. Es refereixen als 92 guàrdia civils que ETA va matar a Gipuzkoa, la majoria vinculats a aquesta caserna. I aquesta descarnada realitat condiciona el diàleg sobre el passat i el present d’aquest enclavament.

En alguns casos, tot i això, reconeixen excessos i alguna cosa més que això: greus vulneracions dels drets humans. En d’altres, prefereixen no entrar en la qüestió o expliquen que es va tractar d’“estigmatitzar” la caserna, “engrandint els fets per justificar el terrorisme i desacreditar la lluita antiterrorista”.

Juan Luis és un dels agents que defensa aquesta tesi. Va arribar al País Basc el 1991, després de passar per l’Acadèmia de Baeza i per un poble de Madrid. Amb 21 anys es va plantar a la caserna d’Irun. Al cap de poques setmanes va patir un atemptat que li va deixar “importants seqüeles” i el va fer “agafar por”. Després d’un breu retorn a Madrid, el 1995 va tornar a Euskadi, a Intxaurrondo.

“Sortir era perillós i vivíem ficats a la caserna, que era com una ciutat. Fins i tot a dins, ens van atacar amb llançagranades. La tensió que vivíem, el conegut com a síndrome del nord, contrastava amb la impressió que ens va causar viure en una terra que ens semblava màgica”, explica.

En aquells anys van arribar a conviure 3.000 guàrdies i familiars a Intxaurrondo. Avui, tot i això, un percentatge important del miler d’agents de la Guàrdia Civil destinats a Gipuzkoa viu amb les seves famílies fora de la caserna. “La situació no té res a veure”, diuen.

Fill d’un guàrdia civil destinat allà des de principis dels anys vuitanta, José Domínguez va passar la seva infantesa i adolescència a la caserna. És dels que opina que es van fer “coses molt malament”, tot i que considera que s’ha creat “un mite” al voltant d’Intxaurrondo. Els records sobre els seus vint anys en aquest aquarterament estan esquitxats de vivències poc comunes i la constatació que no va viure “una infantesa normal”. “Al barri m’han pegat molt per ser fill de picoleto, però vaig ser un nen feliç. Després a l’escola vaig fer amics de totes les ideologies i, amb respecte, sempre ens hem avingut”, assegura.

En tot cas, es mostra escèptic sobre la conveniència de posar a sobre de la taula qüestions sense tancar que, com s’ha vist durant els

Els qui van viure a la caserna donostiarra al·ludeixen als 92 agents assassinats per ETA a Gipuzkoa