La violència als carrers

La violència sembla haver-se enquistat als carrers de Barcelona, fins al punt d’eclipsar altres aldarulls que la fatiga de la pandèmia està encoratjant en altres ciutats del món. The New York Times dedicava ahir un espai generós de la seva edició impresa als episodis de violència barcelonins. La majoria dels manifestants que exigeixen l’alliberament del raper Pablo Hasél i que expressen el seu malestar per la situació econòmica i social són pacífics. Estan en ple dret d’exercir la seva llibertat d’expressió. Fins i tot de reclamar aquest dret per a algú que –no ho oblidem– està també condemnat per comportar-se de forma violenta per evitar que uns periodistes informessin lliurement d’uns fets succeïts a la Universitat de Lleida. No hi ha res més democràtic que defensar la llibertat d’expressió de qui no s’estima la democràcia. Únicament hi ha uns centenars de persones, veritables professionals de la violència, que ataquen les forces policials amb tota mena d’artefactes, que incendien contenidors, que destrossen entitats bancàries o els aparadors d’establiments comercials, i que en ocasions en saquegen els productes. Han ocasionat ja molts danys materials, han perjudicat la imatge de Barcelona i han posat en risc moltes persones.

Però dissabte es va creuar una línia vermella quan alguns d’aquests vàndals van incendiar una furgoneta de la Guàrdia Urbana amb un agent a l’interior. El fet podia haver-li costat la vida al policia. En quin lloc haurien quedat els qui, de manera obsessiva, reclamen aquests dies –i no necessàriament des de l’extrema esquerra– una revisió del model policial de Catalunya, com si no hi hagués en aquests moments problemes més apressants? Els últims incidents deixen encara més fora de lloc l’exigència de la CUP de dissoldre la Brimo, la unitat antiavalots dels Mossos d’Esquadra, per donar via lliure a un govern independentista. Ara, més que mai, cal donar suport als Mossos d’Esquadra i a la Guàrdia Urbana perquè exerceixin la seva tasca

Ni Barcelona ni Catalunya no poden continuar sent ostatges dels grups violents

amb la màxima eficiència i demostrin, una vegada més, la seva acreditada professionalitat. La democràcia també es defensa amb llei i ordre. Flaquejar en aquest objectiu és donar ales a l’extrema dreta, que és qui realment vol retallar els drets i llibertats.

Defensar les forces policials no és demanar més violència contra els manifestants, perquè la violència engendra més violència, sinó dotar-les amb els mitjans i les estratègies professionals més eficaces per desarborar la capacitat d’acció dels grups violents. En aquest sentit, a Catalunya, cal un reforç dels serveis d’intel·ligència policial per poder desarticular els esmentats grups violents, que actuen perfectament organitzats i amb tàctiques que avancen cap a la guerrilla urbana. Però això exigeix també un posicionament clar contra la violència. Sorprèn en gran manera que des de posicions polítiques històricament compromeses amb la defensa de l’Estat de dret es llancin ara missatges de tolerància amb l’actuació de vàndals que posen en perill vides humanes.

El fet és que, mentre a Catalunya el debat polític i mediàtic se centra en una revisió del model policial que busca emparar l’actuació de manifestants de dubtosa adscripció als ideals democràtics, la resta de comunitats van a totes per aconseguir l’aportació més gran possible dels fons europeus per a la reconstrucció. Catalunya corre una vegada més el risc de perdre el tren del progrés. Esdevé urgent la formació d’un govern que no sigui presoner de les exigències dels qui anteposen un ideal romàntic a la necessitat d’afrontar els reptes econòmics i socials que planteja la crisi més important de la història des de la Segona Guerra Mundial. Les eleccions del 14-F van donar uns resultats que permeten l’exercici de polítiques variables en benefici de tots i de totes. La política s’ha d’imposar per sobre de la fascinació que encara causa en alguns la bomba incendiària que pren el nom del comissari polític soviètic Viatxeslav Mólotov. Pel bé de Catalunya.