Petites, mitjanes: decisives

Madrid, 20 de juny del 2020. La primera onada de la pandèmia ha afluixat i al Congrés s’ha constituït una comissió per a la Reconstrucció Econòmica. El ponent és gairebé un desconegut del gran públic. Una cinquantena d’anys, cabell argentat, respectuós però molt enèrgic, parla amb gran convenciment als diputats. La intervenció està penjada a YouTube. A primera fila, una exministra: teclejant el mòbil amb passió lúdica. Antoni Cañete, el ponent, parla com a representant dels petits i mitjans emprenedors. Però no és un síndic convencional (i encara menys un lobbista). Té una excepcional (per insòlita) consciència col·lectiva i es proposa salvar el vaixell general de l’economia amb la veu i la força del petit empresariat.

Per avançar amb innovació, reclama coneixement, però sobretot formació professional. Constata una anomalia: els claustres decideixen els programes de les FP al marge de les necessitats empresarials; i reclama que les empreses puguin ser formadores. “La formació professional és l’element de competitivitat més important del país”, diu. Podríem afegirhi: el que diferencia la competitivitat espanyola de l’alemanya no és la psicologia col·lectiva, sinó la formació professional i el preu de l’energia.

Cañete reclama un pla espanyol de reindustrialització basat en la millora de la fiscalitat, l’acceleració del corredor mediterrani i l’accés de les empreses petites a la compra pública. Però sobretot exigeix una solució del gran pes mort que suporten les pimes: la morositat, que, en temps de covid, equival a lluitar contra un monstre amb les mans lligades a l’esquena. S’ha obligat les empreses a endeutar-se a l’ICO per afrontar les restriccions de la pandèmia, quan l’eliminació de la morositat seria mil vegades més eficaç: les administracions deuen a les pimes 14.000 milions. I les empreses cotitzades, sense problemes de liquiditat, els deuen 122.000 milions! Si no es parla d’aquest escàndol és perquè les grans empreses (decisives en el relat de la vida econòmica) estan encantades amb aquesta paradoxa escandalosa: el peix petit finança el gros.

Malgrat la covid, se salvarien moltes empreses amb el capitalisme inclusiu que propugna

Pimec: sense avantatges per a grans empreses als mercats regulats, sense monopolis que encareixen els preus. Igualtat d’oportunitats, preus justos i responsabilitat ambiental són els objectius de Cañete, que reclama per a les pimes la veu que els correspon a l’àgora institucional: són el 99,8% de les empreses, el 70% de l’ocupació privada, el 60% del PIB.

Uns mesos després d’aquesta intervenció al Congrés, Antoni Cañete ha accedit a la presidència de la Pimec en unes eleccions que li disputava l’ANC, corrent independentista que, a més d’impulsar sindicats i patronals alhora (cosa que inevitablement fa pensar en els sindicats verticals del franquisme), ha demostrat que no coneix el teixit del país. La Pimec del veterà Josep González ha estat una veu inclusiva en el desert del nostre polaritzadíssim present. Durant els darrers deu anys, la Pimec ha estat acumulant una formidable cultura basada en la innovació tecnològica, l’estalvi energètic i el perfeccionament de la governança empresarial. Cañete, que era a la sala de màquines, serà la cara visible d’una organització catalana que ha madurat fins a inspirar una nova cultura empresarial a tot Espanya. Si ahir Enric Juliana parlava de la revolució de l’hidrogen verd i de la reindustrialització entorn del liti, si Seat ultima una gran notícia, també el pas endavant de les pimes és una seriosa promesa d’esperança. D’elles depenen la cohesió social, la bona salut del mercat de treball i un reformisme energètic i econòmic que seran essencials per superar aquesta època de nihilisme que incendia els nostres carrers amb la bandera de l’amargor i la desesperança.

Les pimes: promesa d’esperança enmig del nihilisme que incendia els carrers