La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un ‘no lloc’ amb passadissos bruts i voreres aixecades
nat –continua–... Bé, el que ja estava abandonat abans del confinament, aquest d’allà, el que va de la terminal d’easyJet a l’aparcament tancat. Jo el vaig descobrir abans de la pandèmia, a finals del 2019. Estava buscant bones vistes per fotografiar i gravar avions aterrant i enlairant-se, uns angles que no fossin els de sempre... Llavors allà al túnel hi havia ampolles de vodka mig plenes, mantes brutes apilades, bosses de roba, fins i tot grafitis! El que passa és que, tot i que no hi ha cap senyal que prohibeixi el pas, hi ha càmeres, i va venir un guàrdia de seguretat a dir-me que havia de marxar, que allà no hi podia ser. Però, vaja, qualsevol hi pot entrar i sortir, des d’aleshores no hi han posat ni un cartell, a mi és que veure’l així em sembla al·lucinant!”.
En aquests moments les restes de presència humana en aquesta instal·lació són molt més discretes, principalment un munt de
Unes obres de reforma de les voreres previstes abans són l’únic soroll de fons
POLS ACUMULADA L’accés al pàrquing és la viva imatge de la falta d’atenció a la infraestructura
carmanyoles i restes de menjar enfosquides pel pas del temps, amuntegades al costat d’un ascensor i unes papereres desbordades. Són allà fa unes quantes setmanes. I també els nombrosos llaços de paper que pengen del sostre. Semblen restes d’aquella protesta independentista que va tenir lloc a l’aeroport fa dos anys. Potser van ser grocs. El que passa és que ha passat tant de temps que tot va perdent el seu color. Un parell d’ampolles de vi van ser destapades en un moment molt més recent però l’esquelet d’un ocell mort sembla que hi és de fa bastant més temps. Els grafitis, afegeix l’adolescent, aquells dibuixos de corbs posats sobre una línia elèctrica, sí que els van esborrar.
“No, jo no visc aquí –respon una dona carregada amb un parell de bosses–, jo només vinc a passar el dia, a la nit me’n vaig”.