La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Les veritats entren millor amb comèdia”
Javier Cámara, actor, protagonitza ‘Sentimental’
Javier Cámara es llueix a Sentimental, de Cesc Gay, amb un personatge càustic i amargat que li pot donar el seu tercer Goya dissabte que ve després dels dos que va guanyar per Vivir es fácil con los ojos cerrados (2014) i Truman (2016). I el cinisme del tipus no li va. Ni per la seva trajectòria en anteriors papers ni pel tarannà d’home sensible que mostra, per exemple, en aquesta entrevista.
D’entrada, com rep la nominació?
Molt content. Perquè és una nominació a una comèdia i perquè, a sobre, la comparteixo amb la majoria dels meus companys a Sentimental: el director, Cesc Gay (millor pel·lícula i guió adaptat), Alberto San Juan (actor de repartiment) i Griselda Sciliani (actriu revelació).
Subratlla el fet que nominin una comèdia. Per què costa tant que les comèdies guanyin premis? Lubitsch o Wilder les feien i ningú no pot negar que les seves pel·lícules siguin de les millors... Sens dubte. Hi va haver un any en què vaig treballar de cambrer a la terrassa d’estiu de la Filmoteca. Van posar tres cicles: de Lubitsch, Wilder i Fritz Lang. M’agraden els tres, però Lubitsch... Aquells diàlegs afilats, aquella planificació, aquella elegància, la generositat amb els actors perquè se sentin còmodes... Pel que fa als premis, potser la comèdia es veu més fàcilment i per això es tendeix a pensar que és més senzilla. Veiem una pel·lícula d’acció, amb moltes coses que passen, i de seguida creiem que mereix un premi a la millor producció. I per què una comèdia ha de ser més fàcil de produir, amb tot el que porta darrere aquella aparent senzillesa i eficàcia? Esclar: rius, t’ho passes bé i ja està. Però és un repte incommensurable. El cas és que la comèdia s’utilitza per dir grans veritats perquè a través d’ella ens entren més lleugerament.
A Sentimental s’ha vist que el sarcasme li escau bé. Acostumats a veure’l en papers de bon jan, aquest paper d’home càustic ha estat un descobriment per als espectadors. També per a vostè?
Si a algú li he d’agrair és a Cesc Gay perquè confiés en mi per a aquest personatge, Julio, i em donés indicacions tan mil·limètriques. Vaig ser una marioneta a les seves mans. Perquè confesso que jo no l’entenia tan bé: tan amargat i negatiu, un masclista que ratlla en els maltractaments... Em queia una mica malament. Tenia dubtes, no sabia on posar l’accent. Al final vaig comprendre que era davant un tipus ferit i frustrat que no sap com controlar la seva relació amb una dona que continua estimant però que no es mereix i amb qui se li ha acabat l’amor i el sexe. El vaig portar per aquí. Però em va costar. Li demanava al Cesc: ‘Però, escolta, quan es dona per vençut aquest paio?’. I em deia que no, que no ho feia. Llavors vaig recordar el que un dia em va dir Almodóvar a Hable con ella: ‘No jutgis el teu personatge; espera’t que ho faci el públic’. Des d’aleshores, tinc clar que, si el director té molt clar el que vol fer, el meu únic objectiu és que pugui complir aquell ideal. I així, a Sentimental em vaig confiar totalment al Cesc. Vaig entendre que ell necessitava que en Julio fos algú com jo perquè en el fons caigués bé. El resultat és preciós.
El lector pot pensar que peca d’excés de modèstia.
No, no. Juro que ho veig així. Vota a Juan ja va ser un punt de gir. Amb la interpretació d’aquest tipus mediocre en una comèdia televisiva així com frívola vaig descobrir que havia estat donant l’esquena a cert tipus de personatges. Hem de confiar en la comèdia. A més, els personatges no saben si viuen una comèdia o un drama. I cal deixar-se portar per la mà del director.
El rodatge es va fer abans de la
EL RODATGE “Va ser durant un mes en un pis de Barcelona, quatre actors rostint a preguntes el director”
pandèmia. Ara ha canviat tot... Vam rodar durant un mes en un pis de Barcelona, tot sols allà, i va ser una passada. Érem quatre actors molt diferents rostint a preguntes el director. Ell ens deia: ‘No pregunteu i feu-me cas’. I aquí som, tots nominats. La pel·lícula és una joguina. La tensió no comença en zero ni en deu, sinó en vuitanta. Es tracta de gent que està a punt de claudicar. Ens ho vam passar d’allò més bé, tots concentrats, vivint en apartaments al costat del pis de rodatge. La pena és que després ens van tancar tots.
Com i en què ha canviat la seva vida la pandèmia?
Uf! M’ha afectat fins i tot en la meva manera de ser. I el cos m’ha donat avisos que alguna cosa m’estava passant per dins. Al principi pensava sobretot que era un privilegiat per no haver patit ni jo ni els meus la covid, i ho soc. Però això m’ha passat una factura emocional que m’ha posat més ansiós. I el meu cos m’ha dit: ‘Atura’t almenys una setmana’. D’altra banda... estan passant coses. Et pregunten què tal i dius que bé, però ningú no està del tot bé. Qui ho digui, menteix. Hi ha massa pena. I és massa llarg. A part de l’emprenyament que provoca, se sent una emoció interna. Jo encara mantinc una certa joventut, tinc feina, els meus... Però un no pot deixar d’empatitzar amb tanta gent que ho està passant com el cul. Si ets sensible, t’afecta.
És a dir, que quan li pregunten què tal i diu que bé...
LLEGIU UN POEMA DE BRYHER A
www.lavanguardia.com/cultura
previst, una silueta figurativa intrusa, en la mateixa gamma de color. D’aquesta manera, el pintor recorda la possibilitat que les intencions més idealistes i puristes, les que suposadament alimentaven la pintura monocroma o abstracta des de Malèvitx i Ródtxenko fins a Ad Reinhardt o fins ara, siguin irremeiablement desviades i potser pervertides per elements del context. En aquest cas, als quadres monocroms apareixen les siluetes d’un gat destructor de quadres, d’una bandera (amb referència als pintors que decoren els despatxos del poder), d’unes mosques disperses, d’un dit que assenyala allò que compra (How much?), d’una planta o d’un cotxe, en aquest cas el del galerista Fidel Balaguer, a qui Bernat Daviu ret homenatge a Visca la vida! (Fidel).