Una negror espanyola

Mayoral recorda els anys informalistes de Rafael Canogar Art i arts

JUAN BUFILL

La galeria Mayoral reuneix a Els anys informalistes (fins al 29 de març) nou pintures de Rafael Canogar fetes entre el 1958 i el 1963. Són pocs quadres, però excel·lents. Canogar (Toledo, 1935) és l’únic artista en actiu del grup El Paso, que es va fundar el 1957, quan ell tenia només 22 anys. La mostra és a l’alçada de les que ha organitzat aquesta galeria barcelonina durant la seva actual etapa, centrada en grans figures de l’art contemporani català i espanyol.

Rafael Canogar va assumir l’estètica i l’ètica existencialista i llibertària de l’informalisme europeu i també l’energia modernitzadora de l’expressionisme abstracte americà, però va saber dotar la seva obra de característiques pròpies, d’acord amb les circumstàncies socials i personals. La negror present a la pintura informalista espanyola no és casual, ni al·ludeix només a una tradició on es poden trobar tenebres de Ribera, De Zurbarán o

Goya, sinó que també sorgeix de vivències pròpies i especialment de la tràgica guerra i postguerra primer espanyola i després europea i mundial, en tots els casos provocada per la cobdícia imperial dels feixismes i a la por d’una possible revolució socialista internacional.

Al text que Enrique Juncosa –comissari de la mostra– ha escrit per al catàleg, es descriu aquest esperit d’època que va inspirar els artistes informalistes espanyols com “un moment convuls en què la consciència política i social va ser acompanyada d’un desig d’innovació formal i de ruptura amb la tradició”. Amb les “posicions de ràbia i malestar davant la repressió i la injustícia” que imposava el règim franquista, Juncosa destaca una característica comuna entre l’art informalista i la millor literatura en castellà d’aquell moment (Valente, Sánchez Ferlosio, Martín Gaite, etcètera): “un respecte portentós al mitjà on treballen, molt allunyat de la ironia i el cinisme de bona part de l’art contemporani. Tot sembla realment una qüestió d’urgència, fins i tot de vida o mort”. És cert que quan l’art es fonamenta en la mateixa existència i aquesta existència es percep com a amenaçada i precària, no hi ha lloc per als discursos tramposos i els jocs intel·lectuals de saló en clau d’art neoconceptual, crític o participatiu.

No hi ha formes ni figures definides en aquestes pintures de Rafael Canogar, però sí tons, textures, relacions i contrastos violents que expressen situacions, sensacions, emocions i sentiments. Per exemple, a Pintura número 24 (1958) hi ha una vora entre el negre i el gris; a

Llinda (1958) la negror s’obre cap a un espai de llum; Raça (1958) sembla un desordre de sorra i cendra; Pintura (1959) pot evocar una foguera negra o una construcció destruïda i Toro de foc (1959) és com una ombra que esclata.

Bernat Daviu. De vegades l’art es presenta com un comentari sobre l’art i aquest art és mera retòrica innecessària, però les pintures de Bernat Daviu que componen l’exposició Sala d’espera (a Bombon Projects fins al 3 d’abril) signifiquen una reflexió que té sentit. Se suposa que havien de ser monocromes, però no ho són, ja que en cadascuna s’ha introduït un element de l’entorn que no estava

No hi ha formes ni figures definides, però sí tons, textures i contrastos que hi expressen emocions

de las cosas al caer

Los informantes La forma de las ruinas,