La Vanguardia (Català-1ª edició)
Creure en Dembélé a través de Messi
Administrar la il·lusió després d’un bon partit del Barça és tan estèril com administrar la decepció després d’un mal partit del Barça. La incertesa i la irregularitat d’aquesta temporada defineixen el múscul competitiu de l’equip i això afecta la constància de les il·lusions, massa sovint desmentides per la realitat. Ronald Koeman, que és l’única referència fora de la gespa, manté una solidesa presencial que l’honora i que va servir per guanyar el partit de dissabte amb decisions diferents per afrontar els problemes habituals.
Després de la victòria contra el Sevilla, les anàlisis inclouen un repertori d’elogis aparentment argumentats que no tenen res a veure amb les lamentacions espontànies a l’engròs que fem servir per explicar les derrotes, sobretot quan són futbolísticament decebedores i desconcertants. Diem que s’ha trencat la inèrcia sense saber si la nova inèrcia servirà per superar l’eliminatòria de demà passat. ¿De debò val la pena invertir il·lusions en el partit de dimecres després d’haver jurat que no tornaríem a cometre aquest error? Ens encega la necessitat de creure-hi, perquè el futbol no té gaire sentit si no creus en res. I en comptes de cenyir-nos pragmàticament a la satisfacció del moment i d’assumir estoicament el veredicte del destí, ens projectem emocionalment cap a la recompensa d’una continuïtat que, encarnada en un Busquets memorable, ens obliga a preguntar-nos quant trigarem a insultar-lo com a Sevilla insulten Rakitic.
En aquest context, torna a brillar la figura de Dembélé, prodigi d’identitat inestable i de generació d’expectatives. Si a l’immens Iván de la Peña li aplaudíem la intenció, a Dembélé li aplaudim el potencial, que gairebé mai es correspon amb el que veiem damunt la gespa. ¿Està aprofitant Dembélé l’oportunitat de jugar al costat d’un Messi que, tant sí com no, sempre és decisiu? I, fent futbol ficció, ¿s’haurien entès, De la Peña i Messi?
A banda de l’antagonisme entre els adeptes incondicionals i els crítics recalcitrants de Dembélé, molts culers no acabem de trobar la manera d’assimilar el joc i el talent del francès a cap model de convicció convencional. Dissonant, anàrquic, exasperant en la lluentor i en la foscor i, alhora, capaç de generar una energia que, en comptes de transformar-se, es destrueix i es crea seguint capricis estranyament fugaços. Pel preu que va costar i pel rendiment que ha tingut, fa temps que l’hauríem d’haver condemnat a l’infern de les pepes, les toies i altres monstres. Però a Dembélé li endevinem alguna cosa diferent o, per dir-ho a la manera d’un cap que vaig tenir fa molts anys, “un no-sé-què que li dona un algo”.
Com els divorciats conspicus que surten a lligar amb l’única convicció de no enamorar-se, no volem alimentar cap vincle perdurable amb el jugador, que sovint ens ha decebut amb desconnexions imprevisibles, lesions inoportunes o indisciplines postadolescents. Però després, quan ningú no ens veu, en busquem les millors jugades i ens deixem fascinar per la velocitat i la plasticitat de la gambada i per l’aroma extra dry dels retalls dins de l’àrea, quan la sensatesa recomanaria continuar de cara a barraca. Si De la Peña era un vici, Dembélé és una debilitat. O, per dir-ho seguint la tradicional tendència de la premsa esportiva a fer jocs de paraules lamentables, una dembilitat.
No sabem si trencar la inèrcia dels últims partits servirà per superar l’eliminatòria de demà passat contra el Sevilla