Reinventar Dembélé

Pot ser que sigui una simple coincidència, però alhora que Koeman, amb el seu tàndem d’assistents Scheureder-Larsson, estudiava la possibilitat de ressituar Dembélé com a davanter centre del Barça per aprofitar-ne al màxim la punta de velocitat i que en determinats partits pogués desarborar equips que es descobreixen avançant les línies per pressionar amb el que ara es denomina bloc alt (com era previsible que faria el Sevilla dissabte), al començament de la setmana passada vaig rebre un watsap il·lustrat del col·lega Domènec Garcia que posava èmfasi en la mateixa qüestió: “Dembélé podria jugar de davanter centre per moure’s a la seva inspiració, com fa Mbappé. Crec que la velocitat, el driblatge, la potència i el xut amb les dues cames podrien fer estralls entre les defenses rivals. És desconcertant, però se l’està desaprofitant a la banda. Només

en cursa ja superaria la majoria de defenses, jugant als espais. Amb Messi a la mitja punta ningú no fixa els centrals”, suggeria Domènec de manera raonada.

I així va ser contra el temible Sevilla de Lopetegui, el mateix equip que al Camp Nou va posar contra les cordes el Barça de Koeman, després d’un inici notable de Lliga, amb victòries per 4-0 i 0-3 amb Vila-real i Celta, respectivament, i que a l’anada de les semifinals de Copa el va derrotar per 2-0. Més enllà de l’encert de recuperar la fórmula dels tres centrals, poblant el centre del camp amb cinc jugadors, l’heroi de Wembley va guanyar clarament el duel de pissarres amb l’eficàcia de la parella Messi-Dembélé en atac. Van mantenir a ratlla la millor parella de centrals de la Lliga espanyola, Diego Carlos-Koundé, i van evitar les seves incursions atacants, com ara la que va protagonitzar el francès en el primer gol del xoc de Copa.

Pocs tècnics coneixen les qualitats i defectes de Dembélé com Henrik Larsson; no en va, ell va ser un davanter centre notable. Una de les tasques diàries del suec és la feina específica amb els davanters de la plantilla, especialment amb els més joves. L’avantatge de situar el mosquit com a punta més avançat és que quan li arriba la pilota no té cap altra missió que córrer disparat cap la porteria contrària, sense necessitat d’interpretar altres qüestions, com ara llegir el joc, amb què s’acostuma a confondre. Així va ser com va arribar el primer gol, quan va aprofitar una assistència en profunditat de Messi per batre Bono per sota les cames, i a mitja segona part, trencant la defensa andalusa amb un desmarcatge de ruptura i cedir la pilota a Messi, que va rematar alt. Dues intervencions que van deixar empremta.