Petonejar els rocs

Sempre podem anar més avall. Només faltava la caiguda de la reputació del Barça (després del catastròfic 2-8, la detenció de Bartomeu ha estat com apallissar un malalt d’anèmia). Moribunda és, certament, la situació del país. Ja no és temps de discutir quina és la causa de la decadència, si el drenatge fiscal que denuncia un grup d’economistes rellevants (Casas, Montserrat, Raventós) o el cercle viciós a què ens condemna l’independentisme. Si els economistes citats tenen raó en el tema de la fiscalitat, sembla evident que afavorir en plena pandèmia el buit de poder a la Generalitat no és la millor manera de defensar la feble economia catalana. Suposant que la fiscalitat sigui la causa de la decadència, sembla que l’independentisme hagi decidit fer que aquesta decadència sigui del tot irreversible.

La violència d’aquests dies, que ha deixat, en una caricatura de 1936, els carrers en mans de l’anarquisme destructiu, és la cirereta del pastís de la degradació catalana. Una degradació que va començar molt abans del procés i que respon inicialment a factors externs. Si jo, diumenge passat, hagués pogut posar-me uns minuts en la pell de Jordi Évole no hauria pogut superar aquella filigrana: situar l’expresident Aznar contra les cordes diverses vegades sense violentar-lo gens. Malgrat la meva falta de perícia periodística, hauria preguntat a Aznar pels seus

Les classes mitjanes catalanes han decidit besar els rocs que destrueixen les seves pròpies botigues

articles a La Nueva Rioja de 1978 i per la seva visió del pacte constitucional. Aznar ja qüestionava el títol VIII quan la Constitució l’estaven redactant dos catalans il·lustres (Roca Junyent, Solé Tura) i un savi conservador, Herrero de Miñón, que anys després escrivia amb Ernest Lluch un llibre que veia possible fer evolucionar el nostre sistema polític cap a la fórmula dels Àustria, confederal avant la lettre.

Ara bé, en aquest context de recentralització que va iniciar-se amb Aznar, el més sensat seria acumular forces: fomentar el reagrupament dels catalans entorn del mínim comú denominador. Però, passats els primers anys d’il·lusió, l’independentisme ha exorcitzat el pacte amb els que no comparteixen el seu ideari (als quals responsabilitzen de l’empresonament dels seus líders, quan són els errors d’aquests líders, i les seves decisions tan improvisades com il·legals, els factors que han enfortit la prepotència judicial). L’independentisme ha tornat a guanyar. Però no té prou força per canviar l’statu quo. Rectifica d’estratègia? Nooo, que rectificar seria de savis! És més entendridor afavorir el suïcidi col·lectiu. Si els factors externs han impulsat la depressió catalana, els factors interns reforcen aquesta depressió amb contumàcia i desimboltura inesgotables. Polítics i votants que fa cinc anys es declaraven centristes, liberals o de dretes, ara, com xaiets a l’escorxador, fan la pilota a qui ja va fer decapitar Artur Mas. El país s’enfonsa, el partit que en xifres relatives ha crescut més és Vox, però les classes mitjanes catalanes han decidit besar els rocs que destrueixen les seves pròpies botigues.