Passats 25 anys del primer triomf del PP

Avui es compleixen 25 anys de la primera victòria electoral del Partit Popular, que va donar el poder a José María Aznar, després de catorze anys de governs socialistes encapçalats per Felipe González. El PP ha programat diferents actes commemoratius de l’efemèride, entre els quals una conversa, més aviat tensa, celebrada ahir entre José María Aznar i Pablo Casado, l’actual líder dels populars.

Aznar va presidir la VI i la VII legislatures de la recuperada democràcia espanyola. Durant el primer mandat, amb 156 diputats, i amb el suport de CiU i altres formacions perifèriques, el PP va abonar polítiques liberals i desregularitzadores, i Espanya va créixer i va complir amb els criteris de convergència fixats a Maastricht. En el segon mandat, ja amb una majoria absoluta de 183 diputats, va continuar avançant l’economia i baixant l’atur, si bé és cert que amb molts llocs de treball temporals. Alguns van acusar llavors Aznar d’haver-s’ho cregut, i de respondre de manera acrítica als abocaments del Prestige, o de manera contrària al sentiment majoritari de la societat espanyola al difondre la teoria de les armes de destrucció massiva suposadament en possessió del règim de l’Iraq, i enviar tropes espanyoles a aquell país.

El primer president popular va complir amb la promesa d’ocupar el càrrec només dos mandats, i va abandonar la Moncloa vuit anys després d’instal·lar-s’hi. Però a aquest apartament del poder el va succeir l’afany d’actuar com a referència del centredreta i, en la mesura de les seves possibilitats, continuar influint en la conjuntura política, mentre criticava sense gaires embuts el seu successor Mariano Rajoy, que va ser president conservador entre el 2011 i el 2019, i en general tot l’àmbit del centredreta.

Aznar sol vantar-se d’haver abandonat el poder deixant un Partit Popular fort i una dreta cohesionada. I no estalvia retrets

Des del 1996, els populars podrien haver consolidat més la vocació de partit d’Estat

als successors, a qui fa responsables del fet que el PP sigui avui més feble que no pas en els seus temps. Però no és menys cert que el seu ideari, al qual dona suport la Fundació FAES o l’Institut Atlàntic de Govern, ha contribuït a tensar i agitar la dreta, amb el resultat que en els últims temps ha donat freqüents batzegades, ara acostant-se al puixant extremisme de Vox, els votants del qual van ser durant molts anys seus, ara escorant-se cap a posicions més centrades. Aquesta fluctuació recurrent resulta en bona mesura comprensible, a partir del moment en què el PP va perdre vots, al seu flanc dretà, que es van escapar cap a Vox; i al seu flanc més centrat, on hi va haver fugues cap a Ciutadans.

La mala notícia és que aquesta realitat ha propiciat certa esquizofrènia política en Pablo Casado, que ha anat encadenant moviments ideològics, flirtejant de vegades amb Vox, subscrivint pactes de govern autonòmic amb els ultradretans; i, en ocasions, provant de complaure l’electorat més convencional, desitjós de pertànyer a una dreta plenament homologable amb els estàndards europeus.

Aquest anar i venir ideològic de Casado, que sovint amenaça de desorientar els seus electors, ens ha ofert episodis contradictoris. L’últim va tenir lloc la setmana passada, quan Casado propugnava una “nova majoria” amb ressons de gran coalició alemanya, i va semblar que obria el camí perquè PP i PSOE es comportessin com a partits d’Estat. Tot i això, poc després, les dues formacions van recaure en les diferències i van deixar en suspens aquest esperit d’entesa, i en particular la renovació del Consell General del Poder Judicial, tant de temps i tan irresponsablement ajornada.

En l’últim quart de segle, havent gaudit tres lustres del poder, i malgrat els vaivens que caracteritzen la política actual, el PP podria haver consolidat i honrat una mica més la vocació de partit d’Estat.