Catalans, estem en decadència

És difícil determinar quan un país entra en decadència, ja que els humans tenim tendència a prestar més atenció a les males notícies que a les bones, i sovint pensem que un país està decaient, encara que no sigui el cas. Així, es va dir que els EUA estaven en decadència als vuitanta, quan el Japó suposadament havia d’assumir el lideratge mundial, amb l’ascens de la Xina i amb la presidència de Trump. Però la realitat és que els EUA són el bressol d’empreses tan transformadores com Netflix, Facebook, Amazon, Instagram, Apple i Airbnb, i acapara, any rere any, els premis Nobel. Confusions en aquest àmbit són freqüents: fins i tot els grecs, en els seus anys més esplendorosos, amb Pèricles, Sòcrates i Fídies, recordaven el suposat passat homèric amb el dubte de si eren dignes hereus dels seus avantpassats.

Però els falsos decadents no ens han de confondre. Hi ha societats que paren d’avançar i passen a donar voltes sobre si mateixes fins a defallir. Per exemple, la família britànica d’aquest articulista es va despertar un dia als anys setanta i va descobrir que ja no eren un imperi, Yoko Ono havia posat fi als Beatles, fabricaven productes horribles, menjaven pastissos de ronyons i els seus governs eren incapaços de canviar la dinàmica existent. Estaven en decadència.

Avui, a Catalunya, vist el que ha passat els últims temps, ¿es pot dir que els catalans som una societat en decadència, o simplement estem baixos de sucre?

Per desgràcia, es pot constatar que a Catalunya avui un acte polític és, massa sovint, una proclamació, una petició, una denúncia o una aspiració, però no una creació, una implementació o una transformació. Les exigències són verbals; els actes, tàctics, i hi ha una desconnexió entre el que es vol fer, se sap fer i es pot fer.

Som una societat clarament dividida entre independentistes i no independentistes, ho vam poder constatar en el Pacte Antikomintern contra Illa i en la negativa d’Illa a governar amb ells.

Administrativament es conviu amb un ànim d’inevitabilitat i es creu que tot depèn de forces galàctiques amb seu a Madrid. Massa líders recorren a velles fórmules fallides, estigmatitzen la llei, generen enrenou, banalitzen la llibertat d’expressió, infantilitzen el paper de la policia i abusen dels pleonasmes. Hi ha un excés de condescendència amb les exigències més exagerades. Es promou, amb honrades excepcions, a qui no assumeix riscos, de manera que quin aspirant a polític amb un cervell al cap n’assumiria un? Hi ha un gravíssim problema de legitimitat institucional, si critiquem implacablement les nostres institucions sense tenir un reemplaçament consensuat, com es pot governar? Hi ha dies que veient els carrers de Barcelona un recorda la citació de Shakespeare de “l’infern està buit i tots els dimonis són aquí”.

Tot això és un fenomen recent: fa més de vint anys existien grans consensos i capacitat de millora, així es va crear un bon sistema sanitari, es van transformar ciutats i hi va haver un llarg període de prosperitat. També és un fenomen local: la resta d’Espanya i Europa no estan tan dividides, paralitzades o submergides en interminables debats d’existencialisme angoixat.

Catalans, no ens falta sucre. No, per desgràcia es pot dir que estem entrant en el relliscós pendent de la decadència.

No tot són males notícies, és clar. A Catalunya hi ha un sector emprenedor florent, grans empreses, fundacions exemplars, professionals que brillen, alcaldes responsables, mig món vol visitar-nos durant les vacances, la classe mitjana aguanta i ningú està content amb l’estat de les coses. Amb això, no ens hem de deprimir: les decadències, a diferència de les desgràcies, no són mai inevitables. Rebutgem la impotència, apartem els inoperants, ignorem els farsants, respectem qui fa coses, donem suport a la policia, fomentem l’ordre i, en nom del que és important, siguem seriosos.

És un fenomen local: la resta d’Espanya i Europa no estan tan dividides o paralitzades