El país i el país

China Miéville és un talentós escriptor anglès que sol jugar amb els gèneres, en especial el fantàstic. El 2009 va publicar una de les seves obres més conegudes: La ciutat i la ciutat. La trama negra transcorria en un lloc on dues ciutats bessones, en certa manera superposades, són invisibles l’una per a l’altra. El que succeeix en una no pot tenir conseqüències en l’altra. De fet, els ciutadans d’alguna d’aquestes dues urbs s’han educat a no veure, veientlos, els carrers, les persones, els edificis de l’altra. Veuen la seva i (des) veuen l’altra.

No és tan estrany. Podem passejar per les nostres ciutats sense veure la pobresa, la brutícia o el classisme. No volem veure res d’això i, al final, ho (des)veiem i, poc després, ja no existeix. Si apuges l’aposta i aquí s’ha apujat, hem decidit –els uns i els altres– (des)veure la meitat de Catalunya fins que desaparegui. Perquè siguem sincers: ens sobra mig país. Si poguéssim vendre’l o regalar-lo per Wallapop, quants penjadors que haurien canviat d’armari. A Twitter és més fàcil: se silencia o bloqueja però, ah, la realitat és una taca que no es deixa rentar. Com a esperança us deixo la meva humil experiència d’odi. Jo vaig estar deu anys ignorant el meu germà que dormia a la llitera de baix. Deu anys i ni una paraula. Així que escolteu, parlamentaris, prohoms i tertulians: es pot. Si tingués el telèfon del meu germà us el donaria. Conformeu-vos amb la meva paraula.

Fa anys que polítics i mitjans públics (des)veuen el que no els agrada. Partits que creuen que un milió de persones al carrer són hologrames i partits que creuen que només un ésser malvat pot continuar sent espanyol. Suposo que estem molt enfadats els uns amb els altres. Farts d’intentar seduir-nos, convèncer-nos i enganyarnos hem acabat en un capítol etern de Downton Abbey. Somnis humits ens assetgen. Com que la meitat de Catalunya amb l’electorat incorrecte s’enfonsa al mar, presa de les flames o decantant-se entre peres i pomes cap als Monegres. Ens sobra Barcelona i el seu cinturó i ens sobra la Catalunya rural. La xusma i els fills de papà. Sobren els funcionaris i els emigrants sense papers cuidant de la teva gent gran. Sobra el castellà i sobra el català. Sobra TV3, La Sexta i sobra Betevé. Sobren els colons i sobren vigilants de gulag. Sobren la noblesa montserratina, els nens revoltosos i les pizzeries fatxes. Sobren els del KKK. Sobren els col·laboradors del Tercer Reich. Sobren reis i persones bones. Perquè, siguem sincers… tenint Facebook i nòmina cada mes qui necessita un germà…?

Hem decidit, els uns i els altres, (des)veure la meitat de Catalunya fins que desaparegui