L’autopunitiu Papitu

Magí Camps

La presentació del volum que aplega la correspondència entre Josep M. Benet i Jornet i Feliu Formosa, Tots aquests anys. Epistolari (1972-1980), que edita Quaderns de la Font del Cargol, es va convertir, ahir al vespre a la llibreria Documenta de Barcelona, en un emotiu homenatge i record cap al dramaturg, traspassat l’abril del 2020. L’editor Rafael Vallbona va recordar l’oblit de l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a Benet i Jornet en els homenatges als escriptors morts l’any passat, però Carlota Benet, la seva filla, va contemporitzar recordant que al seu pare se li han fet molts homenatges i que “s’ha d’homenatjar tothom”.

La correspondència que es pot llegir en aquest llibre té una importància especial perquè abasta, sobretot, els últims anys del franquisme, quan la dictadura es va endurir especialment amb nombroses penes de mort. Curiosament, com va remarcar el crític teatral Enric Gallén, en aquestes cartes no hi apareixen fets polítics, com l’execució de Puig Antich. Gallén no dubta de la integritat de tots dos corresponsals, “tots dos estaven compromesos políticament i fins i tot el Papitu havia cedit el seu pis de la plaça del Pedró a uns abertzales”, i atribueix aquesta manca de referències a la prudència.

El valor de les cartes, com va explicar Carlota Benet, rau en el fet que retrata dos escriptors joves davant de la professió, l’intent de trobar el seu camí i, sobretot, la cerca de la professionalització en aquest àmbit de la cultura.

“És el moment que comença la revista Els Marges i li demana articles al Feliu. Els mou una consciència de país, la voluntat de construir una cultura de país, amb una literatura que funcioni”. Però afegeix: “El meu pare era molt pesat, dubtava de tot, era molt insegur”. Formosa el va qualificar d’autopunitiu.

Gallén va referir que el dramaturg guardava molta documentació, però que la correspondència “no la tenia endreçada”. Ell s’hi va posar el 2015 i va descobrir aquestes cartes de Formosa.

Amb l’ajuda del poeta i dramaturg, van aconseguir completar bona part d’aquest epistolari. “Hi ha 24 cartes de Benet i 10 de Formosa”, perquè Benet escrivia molt més, i quan acabava de tancar una carta n’encetava una altra, amb coses que s’havia deixat de dir, va explicar l’editor.

El llibre s’obre amb un pròleg de Gallén, “imprescindible perquè situa molt bé el llibre”, va remarcar Formosa. I es tanca amb un article del poeta que recorda la figura del Papitu “Com el recordo”. La filla del dramaturg considera que el seu pare “era un punyeter”, perquè ella no coneixia aquestes cartes i ha vist que “no escrivia cap ratlla sense pensar que podia ser publicada”. Perquè la preocupació per un català popular va ser un altre dels temes que a Benet l’amoïnaven. “Faig parlar els meus personatges com parla la gent”, li diu a Formosa, que ho corrobora i considera que les cartes també segueixen aquest “estil pintoresc i pròxim”. “El problema del llenguatge va desaparèixer; el va trobar”, va concloure.

D’entre totes les obres de Benet, Formosa considera que Berenàveu a les fosques és una de les millors, però que l’escenografia de Iago Pericot va fer que tingués males crítiques. “Va ser el gran dramaturg de la postguerra”, va reblar.

Benet i Jornet i Feliu Formosa expressen a les seves cartes la inquietud de construir una cultura de país

ÀLEX GARCIA Carlota Benet i Feliu Formosa a la presentació de la correspondència amb Benet i Jornet