“Es viu més quan es deixa d’intentar viure més”

Quan el meu pare va emmalaltir i va morir prematurament jo ja era metge de família, i vaig comprovar que no sabia a penes res sobre com gestionar ni acompanyar una situació així, i com de sol que et sents.

I es va formar en cures pal·liatives.

Sí, després d’una altra experiència duríssima: atendre el final de vida d’una nena adolescent. Vam fer el que vam poder, recordo que algun dia en sortir de casa seva em flaquejaven les cames. No estava preparat per a una cosa així.

Hi pot haver situacions alegres dins de les desgràcies?

No tot és trist. Hi ha situacions que es viuen amb alegria i també passen coses còmiques.

Còmiques?

Visitava un ancià a qui encara li quedaven forces malgrat l’avançada malaltia. Quan estava escrivint les meves notes se’m va acostar per darrere i em va abocar al cap un tònic i es va posar a fer-me fregues. La cuidadora es partia de riure i jo no sabia què fer. Abans d’anar-me’n em va donar un munt d’ampolletes i el consell de cuidar-me si no volia quedar-me calb.

Els malalts saben que moriran?

Gairebé sempre, encara que no ho diguin. Recordo

un cas a l’hospital en el qual la família es debatia sobre si informar o no el pacient. No va caldre, ell va fer amb la seva mà el gest d’un avió que s’enlairava cap al cel. No van fer falta paraules.

I per què ho saben?

Quan estem malalts no ens tornem infantils, aquesta fantasia la projecten els que són al voltant: com que ens agradaria que no te n’adonessis ens creurem que no te n’adones.

Això no deu ser bo.

El pitjor, per a mi, és la solitud dels malalts fruit de la incomunicació i de la infantilització a què sovint es veuen sotmesos. La mirada del malalt que pateix en solitud encara que estigui envoltat de gent no se t’oblida.

Alguns malalts es deixen anar.

Fins a cert punt decideixen quan es deixen anar. Recordo el cas d’una dona greument malalta que feia set anys que no veia el seu pare, que vivia a Armènia. Ella volia acomiadar-se’n, però vam tardar tres mesos a portar-lo a Espanya. Va poder ser amb ella unes quantes hores, després va morir, però el seu retrobament va valer per tota una vida.

Expliqui’ mm és acompanyaments que li hagin deixat empremta.

XAVIER CERVERA