La Vanguardia (Català-1ª edició)
Viure i morir en llibertat
Louise Archambault adapta al cinema la novel·la ‘Y llovieron pájaros’
Fa just un any que Y llovieron pájaros s’havia d’haver estrenat a les sales de cinema espanyoles. La irrupció de la pandèmia va obligar a ajornar-la, i avui per fi arriba a la cartellera perquè el públic es pugui delectar mirant aquest commovedor cant a l’amor i a la vida dirigit per la canadenca Louise Archambault i basat en la novel·la homònima de Jocelyne Saucier, una de les escriptores més respectades del Quebec. A la novel·la uns avis trien apartar-se de la civilització per viure tranquils als frondosos boscos del Canadà pescant, banyant-se en un llac i gaudint de la llibertat absoluta amb la companyia dels seus gossos, les seves guitarres i les seves plantes de marihuana mentre un gran incendi amenaça el lloc. Després de la sobtada mort d’un d’ells, que havia mantingut la seva identitat en secret, dues dones irrompen en les seves vides. Una és la Raf, una jove fotògrafa que entrevista supervivents dels grans incendis que van assolar la zona d’Ontario a començaments del segle XX, i l’altra és la Gertrude, una octogenària que ha estat internada en residències des dels 16 anys.
Després d’haver llegit la novel·la per primera vegada, van haver de passar uns quants mesos perquè Archambault, directora de Familia i Gabrielle, s’adonés que “no em podia treure del cap aquells personatges tan atípics i poderosos que descrivia el llibre”, com admet en una entrevista per videoconferència des de Montreal.
El projecte era arriscat, però que Saucier li donés carta blanca va facilitar les coses. “Tenia dues hores per narrar tot el que passava a les pàgines de la novel·la, i havia de buscar l’essència dels personatges i la història, entrellaçar les diferents subtrames”.
Y llovieron pájaros toca temes transcendentals com l’amor, la vellesa, la solitud, la fugida o la llibertat d’escollir com es vol viure i morir. “El que em va encantar quan vaig llegir la novel·la va ser aquella sensació que passi el que passi a la teva vida i tinguis l’edat que tinguis, si estàs obert a l’esperança, sempre hi ha una possibilitat de millorar-la, d’explorar altres camins i de conèixer gent meravellosa. Com fan els ermitans, crec que és necessari que tots ens fem la pregunta de com volem viure i morir”, assegura la realitzadora.
El bosc era un protagonista més, i Archambault va decidir atorgar més presència a cada personatge perquè tingués un espai en aquest retrat coral, especialment a Andrée Lachapelle, que encarna amb una gran sensibilitat una dona que sempre ha estat apartada de la família per culpa d’un pare autoritari i que a la seva avançada només vol passar els últims dies observant els bonics paisatges que li brinda la natura. En aquesta última etapa de la seva existència descobreix què és l’amor, les carícies sinceres... i se sent pletòrica.
L’actriu va morir al cap de pocs mesos d’acabar el rodatge. El seu marit havia mort feia uns anys, tenia depressió i ja no volia tornar a treballar: “Però quan va llegir el llibre va sentir la necessitat de ser la Gertrude. Durant el rodatge no parava de donar-nos les gràcies a tots. Em va dir que l’havia tornat a la vida. Només per això em dono més que satisfeta d’haver fet aquesta pel·lícula”, conclou emocionada la directora.