La Vanguardia (Català-1ª edició)
El primer Papa que trepitja l’Iraq
Francesc demana al món que no imposi els seus “interessos” a l’Orient Mitjà
Ja és ja innegable que la invasió angloamericana de l’Iraq va llançar els cristians als lleons. El mateix hauria succeït a Síria, a més escala, si haguessin guanyat la guerra els suposats gihadistes moderats. En el cas de l’Iraq les xifres són aclaparadores. L’església catòlica, amb bones fonts sobre el terreny i perspectiva històrica, coneix al detall la magnitud de la tragèdia. El Papa sap on va i per què.
A l’Iraq hi havia un milió i mig de cristians, el 5,5% de la població, i ara són dos-cents mil, bastant menys de l’1%. Però ni tan sols aquests no han sortit indemnes, ja que la meitat són desplaçats interns, molts al Kurdistan blindat pels peixmergues. Sovint, amb la maleta a mig desfer per si sorgeix l’oportunitat d’abandonar per sempre aquest bressol del cristianisme amb destinació a Alemanya o el Canadà. És cert que el degoteig va començar a finals dels cinquanta, amb rumb a Detroit, però la voladura de l’Estat iraquià, el 2003, va deixar l’aixeta oberta.
Per això el Papa Francesc, acabat d’aterrar, va fer ahir una al·locució marcadament terrenal. “Prou d’interessos externs, indiferents a la població local”. També es va mostrar sensible amb la corrupció i l’abús de poder, que van portar al carrer centenars de milers d’iraquians, durant mesos, fins que l’atemptat amb un dron dels Estats Units contra el general Qassem Soleimani va canviar la indignació de bàndol, abans que la pandèmia obligués a tancar-se a tots a casa.
De gran importància simbòlica és la trobada papal d’avui amb Ali al Sistani –el gran aiatol·là que no rep ningú– a la ciutat santa xiïta de Najaf. El nonagenari Sistani, encara que d’origen iranià, propugna una separació entre fe i Estat inexistent a l’Iran. La visita de Francesc d’alguna manera assenyala Najaf com el Vaticà xiïta, en oposició a Qom, al país veí.
Francesc ha dit que no va pensar a cancel·lar la visita a l’Iraq, perquè no es podia decebre dues vegades un poble. Joan Pau II es va retractar per motius de seguretat. El papa polonès va voler celebrar una missa per a cent mil creients, mentre que la solitud blindada de Francesc explica sense paraules fins a quin punt han empitjorat les coses. També és inimaginable, avui dia, que el ministre d’Exteriors fos un cristià caldeu, com Tarik Aziz en l’època de Saddam Hussein.
La cita de Francesc amb Al Sistatambé
FONT: ni replica la que va mantenir fa dos anys amb el gran imam de la universitat d’Al Azhar, al Caire, Ahmed el Tayeb, referent teològic del sunnisme. En aquesta ocasió, però, no hi haurà un al·legat conjunt. Cal assenyalar que, per a la perversió del sunnisme que és el salafisme gihadista, que regularment atempta a Europa, els xiïtes són gairebé pitjors que els cristians, com a “heretges”. Aquest ha estat el mòbil per a la destrucció fanàtica de la major part de Síria o l’Iraq i per a molts dels pitjors atemptats a mesquites xiïtes, fins a Kabul o Queta.
Sense l’esforç militar xiïta, ja sigui a l’exèrcit regular o a les milícies, la derrota de l’Estat Islàmic hauria arribat massa tard per a molts. La visita a Al Sistani és contra esglésies. El pitjor havia de venir, sota les banderoles negres d’exquisit disseny i els Toyota impecables de l’Estat Islàmic.
Molts cristians a la província de Mossul, l’antiga Nínive, van ser delatats pels seus propis veïns sunnites, quan l’Estat Islàmic la va convertir en capital del seu califat psicòpata. Als cristians de la ciutat –que poc abans sumaven 45.000 veïns– els va donar l’opció d’elegir entre la conversió a l’islam, l’impost discriminatori, l’expulsió o bé la fulla de l’espasa. Avui dia tots els cristians de Mossul, que Francesc visitarà breument, caben en un autobús.
També visitarà la propera Qaragosh, on l’església cremada pels gihadistes ha estat restaurada i la meitat dels fidels ha tornat. En aquesta província hi va arribar a haver trenta monestirs en actiu. Els seus pobladors són siríacs, que continuen parlant l’arameu de Jesús. No obstant això, dos de cada tres cristians iraquians pertanyen a l’església caldea, que es va vincular a Roma fa més de quatre segles.
El Papa ha tingut paraules per a ells –estiguin o no sota la tutela de Roma– i també per als yazidites, la minoria religiosa kurda dividida en castes i adoradora de l’àngel caigut que ha patit fins i tot més que els cristians els excessos gihadistes.