Un malestar sense poetes

Hi va haver un temps en què la noció d’esforç es transmetia de pares a fills. No feien falta paraules; n’hi havia prou amb les mans calloses que pujaven el butà i els davantals gastats. I encara que la seva suor ens commogués, no hi havia res capaç de ferir la bellesa que anàvem inflant a còpia de sucre i somni. L’amor era en l’aire, però també un destí digne: la promesa que viuríem millor que els nostres pares perquè s’obria la porta d’un ascensor social fins aleshores bloquejat. Espanya enfilava el seu nord estrenant Seats, llibertat i futur.

“Vull que trobeu el vostre propi camí, en qualsevol direcció: amb estil orgullós, amb estil ximple, com sigui”, deia el professor Keating als seus alumnes a El club dels poetes morts. També els recordava que tots serem aliment per als cucs, per això els encoratjava a aprofitar el temps, a viure’l abraçant l’extraordinari. I aquell professor interpretat per Robin Williams s’enfilava a la taula per explicar el punt de vista: pobres aquells que no saben mirar les coses de manera diferent. Els que llavors érem joves idealistes adoràvem la pel·lícula i vam llegir amb més ferocitat Whitman, Frost o Maria-Mercè Marçal, versos que ens alliberaven de la por d’estimbarnos si pensàvem diferent, aquella “desesperació silenciosa” que anomenava Thoreau. Els nostres professors no s’enfilaven a un pupitre, però ens obrien la fam i la set de coneixements. La guerra era lluny. Quan en teníem vint-i-tants van bombardejar Sarajevo, on, com explica l’escriptora Dubravka Ugrešic en l’enlluernador assaig La edad de la piel (Impedimenta), una nena que va acabar a la secció psiquiàtrica d’un hospital responia a la pregunta dels metges “què és el que et fa més por?”: “Les persones”.

La capa de la cultura ja no protegeix els joves: per més que estudiïn no tindran un lloc en la vida

Avui, els nostres fills, zetes i millennials, saben que viuran pitjor que nosaltres. La pandèmia ha multiplicat la filera de portes impenetrables. Llicenciats i amb màsters aspiren a poca cosa més que cronificar l’estatus de becaris. Els gurus del mapa deforme de les noves lleis socials ja no són poetes ni mestres, sinó El Rubius o Kim Kardashian. Solen identificar l’èxit amb la provocació i la vacuïtat del postureig. I es veuen esquitxats per l’onada de cinisme que dificulta la principal màxima de la democràcia: veure’ns com veritablement som, mentre falses veritats encenen la metxa de l’odi.

Les expectatives dels joves són miserables, la qual cosa els porta a no sentir la més mínima afecció pel sistema. Alguns acaben comprant arguments populistes: radicalitat, violència, rebuig de la democràcia. S’han acostumat al fet que venedors disfressats de coach desplacin l’autoritat intel·lectual i científica. Hi ha, per exemple, el president d’El Salvador, Najib Bukele –39 anys–, que governa el país amb poder absolut des de diverses pantalles, incapaç de mantenir una conversa d’Estat sense mirar cent vegades el telèfon.

El canvi de paradigma analògic/virtual ha suposat el triomf d’una manera d’entendre el coneixement que segueix la lògica de la fast food: facilitat i rapidesa, satisfacció immediata, res de productiu, ni un bri de benefici. I si a això hi afegim la caiguda de l’espiritualitat –gairebé la meitat dels que tenen entre 18 i 24 anys no s’identifica amb cap fe–, engeganteix el buit. Ho resumia l’escriptor Adam Zagajewski: “En general, les coses grans no es poden expressar. En canvi, les petites sí: es pot intentar”.

La capa de la cultura ha deixat de protegirlos. Els ha fallat el principi de la retribució: per més que estudiïn no tindran un lloc en la vida. Estranys de si mateixos, la seva desmotivació dificulta fins i tot la rebel·lia. Però no ho oblidem, el malestar dels joves violents amaga el silenci ferit dels pacífics, que comencen a témer més els adults que el foc, com aquella nena de Sarajevo.