Jo no aspiro a ser danès

Afalta del festival d’Eurovisió i en espera de l’Eurocopa de futbol del juny, Àustria i Dinamarca han donat la sortida a una cursa –no direm res dolent de l’últim– per procurar-se vacunes on sigui. I, ves per on, el tecnòcrata en cap d’Europa, Draghi, també s’apunta a la competició. Alguna cosa em diu que Espanya quedarà ben avall de la classificació.

Val més vacunes sense honra que honra sense vacunes?

La pregunta és del gènere vuitcentista però pertinent perquè en el nostre subconscient, per a dones, les sueques; per a muntanyes, les del Tirol, i per a democràcia, la danesa. Quins complexos que tenim!

Els primers ministres de Dinamarca i Àustria s’han desmarcat de la política conjunta de compra de vacunes de la UE –que va fixar unes condicions “solidàries”– i negocien a Israel: com ho tenim allò?, sense importar-los gaire que a la veïna Gaza –cinc milions de persones en un passadís per sortir corrent– ni n’hi ha ni s’hi esperen les vacunes.

No seré jo qui culpi Israel

Els modèlics i un pèl superbs països del nord d’Europa van a la seva

del fiasco en vista de la llegendària habilitat dels palestins per disparar-se trets al peu des del 1948. Dit això, maco, allò que es diu maco, no ho és, aquest exemple de dos governs europeus que aquí encimbellem als altars del virtuosisme moral.

La futbolització del mercat de vacunes a Europa promet. Qui va dir que els tecnòcrates són governants de sang freda? Super Mario ha bloquejat a Itàlia un carregament de dosis amb rumb als antípodes, cop de puny que confirma l’escassa afició dels italians a portar banyes (els fons europeus han fet possible les vacunes que anaven a Austràlia, amb pocs casos ara per ara).

Europa em continua semblant un projecte valuós –i irreemplaçable– sempre que algú a Brussel·les posi el xiulet, l’ordre i el concert. I aprofitant la conjuntura, servidor reivindica l’Europa del sud –la Mediterrània, vaja, més Portugal– després de rebre, escoltar i empassar-se tantes lliçons de superioritat moral del nord.