Bipartidisme, no; moderats, sí

S’han escrit recentment saberuts al·legats contra el bipartidisme. Es diu que la seva exaltació i recuperació (per exemple, a l’acte celebrat fa uns dies al Congrés en commemoració del 23 de febrer) irrità i alertà la resta de partits. I s’hi afegeix que PSOE i PP fan passos per recuperar l’hegemonia compartida amb intents de pactes bilaterals, que es trenquen al final pel rebuig dels altres partits. “Que es facin un petó”, clamaven burletes els diputats de Vox a socialistes y populars, mentre els diputats de Podem s’esforçaven a dinamitar el pacte per renovar el CGPJ.

No sento cap nostàlgia per aquella etapa en què dos partits –PSOE i PP– s’alternaven al poder, es reconeixien com a alternativa i es repartien àrees d’influència, però en què –a més de beneficiar-se d’aquesta liaison estable– tots dos recorrien pidolaires als partits nacionalistes, les moltes vegades que calia per completar majories parlamentàries. En aquest tràngol, el Congrés es convertia, una vegada rere altra, en uns encants en què es traficava amb competències de l’Estat per cedir-les als nacionalistes a canvi de vots, sense ponderar mai les conseqüències de la cessió i sense cap pla racional previ. El que era i és sempre un pur disbarat, en què rau una de les causes immediates de l’actual debilitat de l’Estat.

En suma, l’aposta pel bipartidisme, així com tots els pactes d’exclusió, qualsevol que sigui la força política exclosa, són radicalment antidemocràtics, perquè els qui els promouen s’arroguen en exclusiva la facultat de decidir qui són o no demòcrates. Tant se val que els qui així pontifiquen siguin santons progressistes consumits de supremacisme moral, extravagants i altius cavallers que treuen pit de llauna o almogàvers tartarinescos amb fre i marxa enrere. I tant se val que el partit estigmatitzat sigui de dretes o d’esquerres.

Ve a tomb el dit fins ara a propòsit del que vaig sostenir al meu anterior article, per aclarir-ho i completar-ho. Vaig dir que, per tallar la dependència del Govern central d’aquells que volen fer taula rasa del sistema des de dins mateix (Podem), és imprescindible un acord entre el PSOE i el PP obert a qui vulgui sumar-s’hi i prolongat temporalment, com a mínim, el temps precís per culminar el període de vacunació de tots els espanyols; un pacte centrat en tres temes: “el reforçament institucional mitjançant la renovació de tots els càrrecs pendents, la lluita contra la pandèmia i els seus efectes, i la gestió dels fons europeus”. M’hi ratifico, malgrat les crítiques rebudes, i ho aclareixo en els següents termes: no es tracta de recuperar el bipartidisme d’altres temps, sinó de fer front a una concreta situació límit provocada per Podem i assimilats, juntament amb els nacionalistes catalans i bascos (tret del PNB), que volen destruir l’Estat de dret vigent soscavant el règim del 78 començant per la monarquia. I no es tracta tampoc de tancar el pas a les reformes necessàries, que n’hi ha de pendents i de pes, sinó de fer possible que aquestes reformes s’emprenguin mitjançant un ampli consens i evitar així que, amb el pretext de les reformes, s’enderroqui l’edifici. Dit això, amplio la proposta.

Atès el fracàs esplendorós de la nova política (Cs reduït a mínims i Podem radicalitzat al servei del seu líder), és previsible que el PSOE i el PP continuïn sent els partits decisius. En aquesta tessitura, i per assegurar l’estabilitat del règim constitucional davant les escomeses de radicals i nacionalistes, el PSOE i el PP s’haurien de garantir recíprocament la respectiva abstenció a les futures investidures mentre duri l’actual situació d’emergència. D’aquesta manera, s’evitaria la repetició del succeït fa poc: que, per ser investit, el president Sánchez va haver de pactar amb forces que tenen per objectiu la fallida del règim del 78, al qual consideren una rèplica de la dictadura precedent, per la qual cosa està lluny de ser una democràcia plena. Algú pensa que és sostenible l’actual enfrontament al si del Govern espanyol? No seria estrany que el desenllaç fossin unes eleccions. I seria llavors quan els dos grans partits haurien d’assumir el rol que els correspon com a moderats de dreta i esquerra i contribuir a vertebrar el Govern, evitant que depengui d’aquells radicals que volen instrumentalitzar-lo amb l’objectiu de fer efectiu un projecte de constructivisme social imposat per la força, o per fer impossible la continuïtat d’Espanya com a entitat històrica, projecte polític i espai econòmic. És qüestió de ser o no ser.

El PSOE i el PP s’haurien de garantir la respectiva abstenció a les futures investidures