Plena però anòmala

Durant les últimes setmanes, polítics i analistes han debatut sobre la democràcia espanyola. L’empresonament d’un raper per delictes d’opinió, els escàndols del rei emèrit i la decisió de celebrar el quarantè aniversari del fracàs del cop d’Estat han estat el detonant. El debat, segons el meu parer, s’ha desenvolupat en un ambient molt enrarit, ja que des dels esdeveniments de la tardor del 2017 s’ha anat imposant una visió nacionalista de l’assumpte segons la qual la crítica del nostre sistema democràtic és un exercici d’antiespanyolisme i deslleialtat institucional.

El nivell del debat deixa bastant a desitjar. Els polítics han tirat d’argumentari, sobretot als partits de la coalició de govern. Podem ha insistit en l’“anomalia democràtica” a través de declaracions i tuits, mentre els ministres socialistes sortien en bloc a defensar que Espanya és una “democràcia plena”. Qui s’ha emportat més pals ha estat, de bon tros, Pablo Iglesias: la dreta considera que les seves paraules són part d’una campanya subversiva dirigida a instaurar el comunisme (bolivarià) al nostre país; el PSOE, per la seva banda, creu que Iglesias no pot, com a vicepresident segon del Govern espanyol, criticar la nostra democràcia.

Més enllà d’aquestes qüestions menors, tenim una democràcia plena o una democràcia anòmala? En el passat he defensat a les pàgines d’aquest diari que la democràcia espanyola pateix algunes deficiències importants (i alguna renyada m’ha caigut per això). No em vull repetir gaire, així que el que proposo en aquesta ocasió és una manera d’ordenar el debat en què, al final, la democràcia espanyola resulta que és plena però anòmala: tots tenen la seva part de raó i per tant hauria de regnar l’harmonia a l’Executiu (no tindrem aquesta sort, em temo).

Per explicar el que vull dir, manllevaré algunes idees del nostre més il·lustre estudiós de la democràcia, Robert Fishman. En concret, la distinció que fa Fishman entre autenticitat i qualitat de la democràcia serà de gran ajuda. Segons el professor Fishman, a l’hora de valorar un sistema polític cal prendre dues decisions independents. D’una banda, hem d’establir si l’esmentat sistema pertany o no al gènere “democràcia”. De l’altra, si el sistema té més o menys qualitat democràtica.

Per il·lustrar la diferència entre autenticitat i qualitat, Fishman recorre a l’exemple d’un restaurant. Un restaurant és un local on se serveix menjar. No és l’únic tipus de local que compleix aquesta funció. En un menjador social, o en un servei de càtering, també se serveix menjar i, malgrat tot, no es consideren restaurants. El que defineix un restaurant davant altres locals de menjar és que s’hi serveix menjar, es consumeix al local i es paga per aquest menjar. Aquestes característiques són les que, quan es compleixen, fan del local un autèntic restaurant. Una altra cosa, com tots sabem, és la qualitat del menjar que s’ofereix al restaurant, que pot anar de sublim a vomitiu.

Apliquem aquest esquema a la democràcia. Hi ha certs trets que determinen si un règim polític és una autèntica democràcia, entre els quals hi ha el sufragi universal, la netedat del recompte electoral i el pluralisme polític. Des d’aquest punt de vista, la democràcia espanyola és, sense cap dubte, una autèntica democràcia o, com els agrada dir des del PSOE, una democràcia plena. A Espanya hi ha llibertat per crear partits polítics, el sufragi està garantit per a tots els majors d’edat i el recompte electoral no genera dubtes.

Una altra cosa és la qualitat del nostre sistema democràtic. Encara que tenim una democràcia autèntica o plena, hi ha motius per a la crítica i és saludable que en parlem i pensem en com es pot millorar el sistema. Aquí van uns apunts gairebé telegràfics.

La llibertat d’expressió a Espanya va patir un retrocés preocupant durant els anys de govern de Mariano Rajoy; Pedro Sánchez, malgrat les seves repetides promeses i que és president del Govern central des del 2 de juny del 2018, no ha derogat encara la ignominiosa llei mordassa. És sens dubte anòmal que els rapers siguin perseguits: Hasél és a la presó per les seves lletres i Valtònyc és a Brussel·les per evitar la presó.

La divisió de poders a Espanya no funciona gaire bé. En anteriors articles he intentat mostrar la politització extrema de la cúpula judicial, que compromet la imparcialitat del sistema. La culpa no és només dels partits; tenim jutges cada vegada més ideologitzats.

Espanya ha fracassat en la resolució política del conflicte territorial i, en comptes de buscar una sortida constitucional al problema català, ha optat per aplicar la justícia penal, condemnant polítics independentistes a penes de presó molt elevades per una crisi política que podia haver-se conclòs políticament.

Els nivells de corrupció a Espanya, de la monarquia cap avall, són veritablement insuportables i ens allunyen molt del tipus de democràcia europea a què voldríem assemblar-nos.

En fi, podríem continuar una bona estona amb la llista de problemes que fan que, al meu parer, la qualitat de la nostra democràcia sigui baixa.

En aquests temps, la qualitat de molts serveis, inclosos els restaurants, es mesura per l’opinió dels usuaris. Internet ha afavorit enormement aquesta mena de valoració. Només cal teclejar el nom d’un restaurant i obtenim desenes de ressenyes sobre la qualitat del menjar i el servei.

Les enquestes d’opinió tenen certa semblança amb aquestes valoracions que apareixen a internet. Doncs bé, no és sobrer recordar que els ciutadans espanyols tenen una opinió francament negativa de la nostra democràcia. Per exemple, d’acord amb les dades de l’Eurobaròmetre 91.5 (del juliol del 2019, abans, per tant, de la pandèmia), a l’Europa occidental la societat espanyola és la menys satisfeta amb el funcionament de la seva democràcia després de Grècia (ens segueixen molt de prop França i el Regne Unit): el 49,6 per cent dels espanyols estan insatisfets. I, segons l’Enquesta Social Europea del 2018, Espanya té la pitjor valoració de la seva democràcia per darrere de França (Grècia no està inclosa en aquest estudi). Si aquestes puntuacions fossin les d’un restaurant, poca gent hi entraria a menjar. Polítics i analistes haurien de fer més atenció al missatge que prové de la societat i abandonar l’orgull patriòtic impostat. Tenim una autèntica democràcia, però encara molt millorable.

Encara que tenim una democràcia autèntica, la qualitat del nostre sistema democràtic és baixa

Si les opinions sobre la nostra democràcia fossin les d’un restaurant, poca gent hi entraria a menjar

JOMA