Partides simultànies

Un dels aspectes revelats durant la pandèmia és haver descobert que vivim jugant infinitat de partides simultànies, problemes que s’afronten diàriament, quan crèiem que jugàvem una partida darrere d’una altra. En el dia a dia d’una persona impacten, com els meteorits a la Terra, molts esdeveniments que han de ser afrontats a la vegada si no es vol sucumbir. Hi ha jugadors d’escacs especialitzats en partides simultànies i n’hi ha que en fugen per por de col·lapsar-se. Les partides simultànies en els escacs consisteixen en el fet que un jugador juga alhora contra diversos jugadors. Mentre en el joc d’escacs el jugador de partides simultànies ho fa contra adversaris de nivell inferior, en la vida els jugadors als quals ens enfrontem simultàniament solen ser, en molts casos, de més envergadura que nosaltres mateixos.

El confinament ha permès descobrir moltes persones que pedalen moltes bicicletes alhora. En veure’s confinats, infinitat de persones s’han preguntat com atendre un incendi a la feina alhora que s’apaga un incendi

En aquest joc boig un jugador ha de competir contra tot i sense treva

a la llar sense provocar un incendi en intentar apagar-los. Cal començar a preguntar-se si no ha arribat el moment de demanar responsabilitats a l’organitzador d’aquest joc boig en el qual un jugador ha de competir, al màxim nivell, contra tot i sense treva.

Totes aquelles persones que viuen en el seu dia a dia una pressió semblant a la d’un jugador de partides simultànies han de saber que no han comès cap delicte per tal condemna. Com adverteix el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, “ara un s’explota a si mateix i creu que està realitzantse”. Caldria assenyalar que aquesta diabòlica espiral porta les persones a una hiperactivitat que no es deu tant a un estímul de sentir-se realitzades, sinó a la necessitat de mantenir-se surant en un sistema de valors establert per ofegar-les en ell, però en el qual si un deixa de nedar, també s’ofega.

Ningú s’escapa d’haver de realitzar centenars de partides simultànies al dia, però el problema no és jugar les partides, l’una després de l’altra, sinó que moltes no acaben mai. La pressió a la qual el sistema sotmet les persones no és el producte d’un desig d’autodestrucció irrefrenable, sinó de la responsabilitat que han assumit com a condició de ser mares, pares o fills o per raons de rigor professional. Les persones treballadores són herois silenciosos que s’assemblen a aquestes navalles suïsses multiusos, que serveixen per a tot.