La Vanguardia (Català-1ª edició)
Algunes raons de l’èxit de Fermí Puig
El restaurant del cuiner Fermí Puig i el seu soci i director de sala Alfred Romagosa s’ha guanyat una clientela assídua que sap què vol menjar i aprecia els seus amfitrions
Iquè vol, la clientela de Fermí Puig? Doncs només una cosa aparentment tan senzilla com menjar tan bé com sigui possible al preu més assequible que li puguin oferir, honestament. Gaudir amb plats de cuina tradicional catalana, alguns de gairebé oblidats, amb bona matèria primera de temporada domesticada per un personatge intel·ligent que en sap tant de comprar com de cuinar, menjar i dissertar. I aquest client vol, a més a més, saber que a la cuina hi trobarà el xef i a la sala el seu soci, Alfred Romagosa, a qui fa poc Ramon Besa dedicava un dels seus articles magistrals a El País.
Per a qualsevol periodista Puig és un filó gràcies als seus coneixements, les seves conviccions, rotundes i argumentades, i perquè ens il·lustra sobre la cuina en la teoria i a la pràctica. I perquè en aquests
La seva fórmula de menú de cuina tradicional “a preu fet” de 45 euros amb beguda i cafè és tot un encert
temps d’incerteses ens fan bona falta persones amb les idees clares i la coherència posada en pràctica. Això sí, el periodista no ho tindrà fàcil, perquè Puig és una rara avis en el món gastronòmic que defuig el protagonisme i la parafernàlia. Per alguna cosa fa anys va baixar del carro de les estrelles Michelin i va obrir la seva pròpia casa (Balmes, 175) per tornar a ser escolanet després d’haver estat més que frare, cardenal, al desaparegut Drolma del Majestic.
Però es tracta d’un xef que no pot passar desapercebut, perquè exerceix un lideratge que escapa a la seva voluntat, com ha de ser el lideratge. I el seu poder es palpava quan el vaig visitar dilluns, el mateix dia que s’anunciava la detenció de l’anterior president del Barça i jo estava intrigadíssima per esbrinar qui ocupava aquest reservat convertit en temple culer del qual cada vegada que el cambrer entrava només aconseguia entreveure la samarreta de Messi i altres glòries penjades a la paret. Vaig observar la sala del restaurant, ple en la mesura que permeten les restriccions, i m’ensumava que a les taules es forjaven coses importants. Com es podia ensumar en l’època del Drolma, per bé que aquí es fuig del luxe i la clientela sap què pagarà abans d’asseure’s i triar.
La fórmula de 45 euros amb dret a un primer, segon i postres, a més de la beguda, és un encert absolut. Els ous mollet amb crema de cranc i gambetes em van alegrar el dilluns, com a qui m’acompanyava el van alegrar els canelons, magistrals, tot un clàssic de Puig, i el cabrit al forn; no vaig poder evitar tastar l’arròs a la cassola, que em va tornar un instant a casa els pares, com també el suquet de rap amb patates i pèsols sense tenir instal·lat al mòbil el nou Deep Nostalgia. I vaig ser feliç. Caldria anar més sovint a aquesta casa per menjar bé i per veure Fermí Puig, encara que li faltin mans i no tingui temps per xerrar. Sens dubte el millor de Fermí Puig és Fermí Puig. I Romagosa.