De fan a ídol

Que l’excel·lent documental Billie Eilish: the world’s a little blurry (Apple TV) duri més de dues hores és coherent. Es podria haver fragmentat en capítols d’una minisèrie però la voracitat emocional de la protagonista, la cantant Billie Eilish, justifica que el metratge sigui excessiu. L’acumulació d’imatges domèstiques i la presència d’una càmera que conviu amb l’entorn de l’artista converteixen el documental en un dietari-selfie que descriu els esforços per arribar a un nivell d’acceptació artística proporcional a la prevenció de no deixar-se devorar pels danys col·laterals de la fama. Segrestada per la pròpia consciència de ser part d’un fenomen únic i, alhora, disposada a no perdre l’espontaneïtat d’una noia de disset anys amb un talent insòlit, Billie Eilish s’expressa sobretot a través de les seves cançons. Són cançons d’una tristor autodestructiva, compostes gràcies a una simbiosi inquietant amb el seu germà Finneas. El nucli familiar participa de manera activa en el documental, amb l’intervencionisme gairebé asfixiant de la mare, la distància analítica del pare i el factor anecdòtic d’un gos. L’interès del documental rau en descobrir-nos el procés de creativitat d’una noia que no busca la mecanització de l’ofici sinó l’autenticitat de les emocions i el compromís a l’hora de compartir-les. I que ens explica l’adolescència a través d’imatges que retraten un malestar, una vulnerabilitat i unes inquietuds generacionals molt difícils d’analitzar amb codis convencionals o acadèmics. L’omnipresència dels mòbils en les vides d’aquests personatges, per exemple, supera qualsevol anàlisi sobre dependències nocives. El mòbil no és un instrument de comunicació sinó l’extensió orgànica d’una identitat. Però el més interessant és descobrir com la condició de fan (de Justin Bieber) que va marcar la preadolescència de Billie Eilish és decisiva per entendre la devoció que ella provoca entre els seus adeptes. És un document molt valuós sobre l’èxit fulgurant i sobre els perills de l’adulació i la pèrdua del sentit de la realitat que comporta.

MISÈRIA. La sèrie documental Allen vs Farrow (HBO), en canvi, se submergeix en el fangar de la fama adulta. El propòsit està clar: establir els fonaments de la versió de Mia Farrow en el seu combat moral, econòmic, mediàtic i judicial contra Woody Allen. La història té elements prou sòrdids i miserables a les dues trinxeres. Potser per això, la sèrie ha sigut tan criticada. Formalment, però, té un nivell narratiu notable, que ens explica un món tan privilegiat i allunyat de la realitat que crea en l’espectador una estranya mena de fascinació: repulsiva i perplexa. La peculiaritat de la família de Mia Farrow, que acumula fills biològics de pares diferents i fills adoptats per filantropia solidària, és prou excepcional perquè l’espectador pugui distanciar-se d’una primera visió en què s’imposen la xafarderia, la truculència i l’esnobisme i assimilar el que s’hi explica amb l’actitud de qui llegeix una novel·la. Una novel·la en què, a mesura que els personatges s’expressen, l’argument sembla més irreal i inversemblant.