La Vanguardia (Català-1ª edició)
La joventut és una malaltia
El Lliure aplaudeix ‘La malaltia’, l’actualització multipantalla del punxant clàssic de Bruckner
La pantalla gran que ocupa tot el fons de l’escenari s’omple d’imatges. Hi floten. S’hi amunteguen ordenades. Són cares, objectes, escenes que els sis joves protagonistes de La malaltia han viscut des de l’inici de l’obra. I de sobte l’escenari del Lliure –presidit per un enorme contenidor metàl·lic vermellós dels que travessen els oceans plens de mercaderies– sembla, durant un instant, la distopia de Matrix, aquella pel·lícula en què la matriu té una avaria i en què cal triar entre la pastilla vermella i la blava per decidir si continuar en el gran somni o despertar-se al que sigui la realitat. De fet, els joves personatges de La malaltia també es veuen forçats a triar pastilla davant el sistema, un sistema que senten que no els funciona. Que no els deixa futur. “La nostra vida transcorre entre dos pols, el dolor i el somni”, diu un. “O ens aburgesem o ens suïcidem”, assenyala una altra, que mostra les eleccions que té el jove consumidor. “O anem a la presó”, apunta un tercer.
Que després de dues setmanes de manifestacions i foc als carrers de Barcelona el Teatre Lliure estrenés ahir a la nit entre notables aplaudiments una molt lliure adaptació del clàssic El mal de la joventut de Ferdinand Bruckner és entre oportú i profètic. Bruckner va escriure l’obra el 1929, l’any del gran crac borsari i de l’inici de la Gran Depressió, i amb la Segona Guerra Mundial ja no gaire lluny. L’autor austríac retratava un grup de joves estudiants de medicina que es veuen sense futur i que assumeixen que la joventut és una malaltia de què no tots ens podem curar.
No cal fer esforços titànics perquè avui la idea ressoni entre la primera generació de moltes a qui s’ha assegurat, en el món occidental, que li tocarà viure pitjor que als seus pares. Però tot i així Juan Carlos Martel, el director del Lliure i també de La malaltia, l’ha volguda acostar encara més. I ha omplert la sala gran del teatre –la primera vegada que hi dirigeix– de pantalles i càmeres amb què els protagonistes es graven i projecten les accions. Són joves actuals encapçalats per una diletant estudiant de medicina que es diu, com a l’obra de Bruckner, Desirée, a qui el que més li agrada “és gravar les coses que visc, el que penso”. “També m’agrada actuar... Bé...