Quin ministre nega en un llibre l’existència de Déu?

La guerra civil espanyola va desencadenar un anticlericalisme, que ja s’havia posat de manifest a les Bullangues del 1835 o la Setmana Tràgica del 1909. No estranya gens la polèmica que va suscitar el 1869 l’aparició del llibre Dios, publicat simultàniament a Madrid i a Barcelona. Es tractava d’un fulletó de 46 pàgines que negava l’existència de Déu i defensava la ciència com a font del coneixement. “Vet aquí com, essent Déu una idea, un pensament humà, Déu és posterior a l’home o, canviant els termes, l’home és anterior a Déu”. Se’n van fer sis reedicions, es va traduir a l’alemany i entre el 1869 i el 1870 es van escriure vint opuscles més, a favor o en contra d’aquestes tesis, a més d’una pastoral molt crítica del bisbe de Barcelona.

L’autor va ser el metge Francesc Sunyer i Capdevila (Roses, 18261898), especialitzat en la lluita antituberculosa, d’idees liberals i diverses vegades exiliat a França per no ser detingut. Després de les eleccions municipals de Barcelona del 18 de desembre del 1868 es va convertir en el primer alcalde de Barcelona elegit per sufragi universal directe. Amb prou feines va estar un mes en el càrrec perquè se’n va anar a Madrid com a diputat, però en aquest temps va canviar el nom de la plaça del Rei per plaça del Poble i va proposar fer caure les muralles de la ciutat. A les Corts es va fer cèlebre per una esmena a la Constitució