Girar full

Com vols presidir un país i dir que gires full del tema que en aquests moments preocupa més el país políticament?”. Gran entrevista, la d’Antoni Castells, publicada ahir, a la secció de Política d’aquest diari. L’antic conseller d’Economia dels governs Maragall i Montilla es referia al PSC actual i, esclar, al tema de la relació entre Catalunya i Espanya. Però a mi em ressonava a l’oïda d’una manera estranya, perquè l’aplicava indefectiblement al joc de miralls en què tan sovint es converteix l’actualitat blaugrana. Sobretot, identificava aquesta absurda pretensió de girar full amb la fantasia, persistent des del nuñisme, que hi ha hagut directives, que hi ha presidents, que han mantingut el club als núvols, allunyat de les pressions polítiques i els conflictes identitaris.

Des de que tinc ús de raó, la política identitària ha marcat el pas de la política espanyola, en general, i el de la catalana en particular. Però ho ha fet de manera més evident, si encara era possible, des de l’afany recentralitzador del segon govern Aznar, al tombant de segle, i les envestides de la globalització, la revolució digital, la crisi econòmica, el populisme i les xarxes socials. El Barça no n’ha quedat mai exempt, d’aquesta dimensió de la política. Ni tan sols Hans Gamper, que era suís, i no li hauria hagut de ser difícil, va provar mai de ser neutral en aquest capítol. Primer, perquè és una de les institucions capdavanteres del país. Però sobretot perquè els fonaments sobre els quals s’han construït tots els grans clubs europeus de futbol, i el material intangible que manipulen tots ells, cristal·litzacions peculiars de sentiments de pertinença intransferible, és eminentment identitari.

El Barça no ha quedat mai exempt de la dimensió de la política; ni Gamper va provar mai de ser neutral

Pregunteu-li a qualsevol seguidor del Celtic, l’Arsenal, l’Ajax, el Marsella o la Roma, si no consideren que el seu també és més que un club…!

Dimecres al matí, en una conversa a RAC1 entre Emili Rousaud i Jordi Basté sobre la nit al calabós de Josep Maria Bartomeu, va sortir a la llum la pressió que va exercir la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, l’endemà de l’1 d’octubre, per tal que la directiva blaugrana es deixés assessorar per un tal Jaime Malet. Membre destacat de Societat Civil Catalana, Malet és qui va posar en contacte el club amb I3 Ventures, amb el resultat de desprestigi, possible corrupció i segura vergonya coneguts per tothom. Mai hi ha hagut un sol president del Barça, ni de les eleccions de demà en sortirà cap vencedor, que faci olor de núvols. Negar el conflicte no fa que l’evitis. Només si l’assumim amb l’esportivitat i el fair play d’un bon partit de futbol –acceptant el resultat d’un possible referèndum, per exemple– podrem girar full.