La Vanguardia (Català-1ª edició)
“I me’n vaig anar a les pistes”
“Aquelles fotos amb talons, saltant... Ho portava d’aquella manera”, diu Sandra Myers
M’encanta l’atletisme, però sé que arribarà el dia que m’hauré de dedicar a una altra cosa. Jackie Joyner-Kersee
Aquells temps, a finals dels vuitanta i els noranta, eren els de Sandra Myers (60).
Com un ésser superior, Sandra Myers apareixia als Campionats d’Espanya, a Barcelona, Sant Sebastià, Jerez o Castelló, sempre en companyia de Javier Echarri, llavors el seu marit.
I s’apropiava del títol. Sorpresos, la resta d’atletes assistíem a l’espectacle, en realitat un exercici canibalesc.
Sandra Myers guanyava tot el que es proposava, la llargada, o el 60, o el 100, o el 200, o el 400, ja que tenia tots aquells rècords espanyols –i majoritàriament encara els té–, i després marxava per on havia arribat.
–Ho recordo com si fos ahir, tot i que han passat trenta anys –m’explica ara. Parlem per telèfon i amb calma. Parlem en castellà, tot i que conserva l’accent texà, el deix que es va endur de Kansas als 24 anys, quan va aterrar a Madrid. I riu molt i pensa molt en què dirà: avui, tants anys després, catedràtica de Musicologia i professora al Conservatori Superior de Pamplona, continua sent un personatge rellevant.
Si li he trucat és perquè s’estan disputant els Campionats d’Europa en sala i ella té dos títols, un del 1992 (400 m) i un altre del 1996 (200 m), a part de dos podis en Mundials (tots dos, el 1991).
–I quan ho recorda, què sent?
–Era bonic. I que aviat que se’n va anar! –Els hi deu haver explicat a les seves filles, oi? –pregunto.
En té tres.
La gran és l’Elena, que viu als Estats Units. I després hi ha les bessones, l’Ana María i la Isabel.
–Elles saben qui vaig ser. Però aquesta història els resulta estranya: tot i que alguns els expliquen coses, les meves filles no les han viscudes.
–I vostè no els ha posat vídeos?
–Alguna vegada. Aviam, allò no té res a veure amb elles. Les meves filles ni tan sols han fet atletisme.
Vaig intentar reclutar-les, però els faltava l’ànima. Fins i tot vam muntar un equip a Salamanca, amb Rosa Colorado. El que passa és que les nenes no s’ho prenien seriosament. I l’hivern de Salamanca... Vostè no sap què és això.
Un dia se’m va congelar el mòbil!
–I vostè encara corre?
–Quan em vaig retirar, ho vaig fer del tot. Ni anava a les pistes ni anava als campionats. De vegades veia alguna cosa per televisió...
Amb tres nenes petites, com havia de fer res? Quan ets mare, aquesta és la teva vida: les portava a classes d’anglès, a música, les ajudava amb els deures, tot el dia de xofer...
Ara que han crescut i se’n van anant, estic per tornar a córrer. M’he federat, vaig sovint a les pistes. A veure si em passa el mal d’esquena i a l’estiu m’hi poso.
–Un 400?
–Ui, no, això és massa. Com a màxim, un 200.
Sandra Myers també m’explica que, quan tot això passi i el món pugui sortir a sopar, pensa asseure’s amb el tècnic Rafa Martín, i amb Gregoria Ferrer, Blanca Lacambra, Julia Merino i Esther Lahoz, les seves companyes del relleu 4x400, per rememorar els dies en què totes elles volaven.
–De què parlaran?
–D’aquella bogeria.
–...?
–Eren els anys previs a Barcelona’92. Jo havia aconseguit el bronze mundial el 1991. La pressió era brutal. Vivia a Madrid, al barri de La Estrella. La gent em parava pel carrer. Els periodistes es plantaven a l’INEF, o a Vallehermoso, i revisaven els meus entrenaments. Em van retratar amb talons, saltant tanques. Vaig haver de parar-ho.
LITTLE RIVER 60 ANYS
–Com ho va fer?
–Vaig cridar Miguélez, el fotògraf oficial, perquè fes les seves fotos: una sola sessió, i ell les distribuïa a la resta.
–I a vostè li agradava allò? –Ho portava d’aquella manera. Crec que, en part, les meves lesiones surten d’allà.
–...?
–No estava centrada i em vaig lesionar. No havia pogut anar a Los Angeles’84, com a nord-americana, i tampoc a Barcelona’92, ja amb Espanya, sempre per lesió. Vostè sap el mal que fa plantar-se davant la televisió i veure com les altres guanyen medalles sense que puguis lluitar amb elles?
–I què l’havia portada a Espanya, als 24 anys?
–Venia frustrada i lesionada: m’havia perdut Los Angeles. Després va morir la meva mare. Havia acabat els estudis i volia una cosa nova. Vaig venir de vacances. Sap què és el primer que vaig fer? –...?
–Buscar unes pistes.
–En va trobar?
–Me’n vaig anar a Vallehermoso. Em vaig acostar a un grupet. Després va aparèixer en Javier i ens vam casar. Em va animar a nacionalitzar-me. Em va semblar una oportunitat: ser olímpica pels Estats Units era complicat. L’Espanyola em va ajudar amb la paperassa. Vaig arribar a la Blume. Portava un nom apuntat en un paperet. Buscava José Pascua Piqueras. Em va passar amb el seu germà Manolo i amb ell hi havia Blanca Lacambra, Cristina Pérez, Tomás de Teresa... Després em va entrenar el meu exmarit.
–I la seva carrera es va disparar... –Però és que als Estats Units jo prometia. Allà m’havia dirigit Bob Kersee. Durant un temps, compartia el vestidor amb Florence Griffith i Jackie Joyner-Kersee...
BRONZE MUNDIAL (1991) I DOBLE OR
EUROPEU INDOOR (1992 I 1996) ÉS MUSICÒLOGA