La Vanguardia (Català-1ª edició)
Severa magnificència
Així qualificava Bernard Berenson, amb mirada de linx, la revolució renaixentista en potser el seu millor llibre: Los pintores italianes del Renacimiento (1894). L’única edició hispana, introbable, data del 1954, de l’editorial Argos i firmada per Rafael Santos Torroella. El llibre reuneix apreciacions primerenques redactades quan va despuntar el segle XX, i tanca un capítol polèmic: La decadència de l’art del 1907. Un assaig molt pensat, segur de la seva originalitat, que li reportarà prestigi, fama i fortuna.
L’exhaustiva investigació de Berenson –els llegendaris inventaris d’obres i artistes– va ser duta a terme en circumstàncies heroiques, cavalcant sobre lloms equins i visitant a peu d’obra esglesietes, capelles, convents i fortaleses feudals disseminades per una Itàlia rural que només havia obtingut la unificació el 1861. Berenson va fer una proesa audaç, tramada a doble mirada amb el concurs inesperat de Mary Costelloe, companya, còmplice, amant i de seguida Mrs. Berenson, que va exercir una immisericordiosa lectura del text amb un resultat sens dubte sorprenent: la va portar a renunciar a la crítica artística en l’època de l’activisme feminista. Una ocasió perduda.
Bernard Berenson, lituà emigrat a Boston amb deu anys, va aconseguir una fulgurant graduació a Harvard i va transformar l’anglès en la seva llengua de cultura. Desenvoluparà amb el temps una obra rigorosa i reunirà una fabulosa col·lecció fotogràfica. Una feina doble sobre fonts inèdites amb llistes d’obres i artistes en el moment d’eclosió de l’humanisme renaixentista. Los pintores italianes del Renacimiento aporta valuoses intuïcions que han configurat fins ahir el repertori fiable de monografies artístiques, ancorat en conceptes polèmics de durador abast teòric: valors tàctils, moviment, colorit i composició espacial en una seqüència rigorosa que defineix a pols la figuració renaixentista i demostra el compromís científic del mundà connoisseur de Villa I Tatti. El distanciament actiu del positivisme historicista i l’aposta per la mirada nova que conjectura les normes del gust que revela. L’art procedeix de l’art, sí, però troba en la paraula el vector necessari per a la nítida persuasió sensible.
Noms com Antonello da Messina, Giorgione, Boticelli, fins a arribar a Miquel Àngel a través de l’art torrencial de Leonardo Da Vinci juntament amb Donatello, Andrea Mantegna, Rafael i Tizià. Els mestres de la percepció arriscada que entenen la “pintura com un art”. Una doble matisació que cal tenir en compte: els materials de la pintura com a mitjà artístic i la manera precisa de fer servir aquest mitjà per obtenir un significat inesperat, aquesta configuració magnètica que encara anomenem obra d’art. Alhora Berenson dissenyava, a l’aguait, el mapa del col·leccionisme artístic europeu d’alt risc que enlluernaria el mercat internacional d’entreguerres: l’època daurada de la inversió cultural, una complicada equació entre art i avidesa que convertirà l’historiador en el cimbell garantit de fiabilitat artística i qualitat formal. L’aguda distinció als retrats tardans de Boticelli entre
Berenson va dissenyar el mapa del col·leccionisme artístic europeu d’alt risc que va conquerir el mercat global
representació i presentació és magistral, quan encara se'n debatien les autories i qualitats.
L’associació amb lord Duveen i altres mercaders d’art vindrà aviat a ennuvolar de dubtes la tasca de l’historiador, sempre disposat a la crítica i la comparació, puntals de l’anàlisi artística. Es percep, així, en les fluides propostes de Berenson un programa obert i exigent de lectura, indagació i intercanvi crític figuratiu: llibres, imatges i sagaç conversa van ser la consigna del savi durant la seva obstinada i fecunda vida. La realització de la famosa consigna books and talk que havia estat la iniciativa alliberadora d’un adolescent creatiu. Berenson va trobar a la pintura la forma sensible i ideal per a l’aprofundiment actiu de l’experiència artística que enriqueix la vida del lector despert, una mica més que la pràctica incisiva de la curiositat.
Tanco amb Botticelli, de qui s’acaba de subhastar un retrat complex: Jove sostenint un medalló, presumpta semblança de Joan de Mèdici. La pintura data d’un instant feliç de l’artista, seguidor entregat de l’agitador Savonarola, entre 1470-1480. Va rebre l’elogi de Berenson i Longhi, però amb certa reserva. Se subratllava el port frontal del posat, a la manera flamenca davant el perfil numismàtic florentí, que mostra entre les seves mans el tondo amb la imatge d’un sant barbat la cronologia del qual discuteixen i calibren els experts. Una paràbola del pas del temps i motiu cardinal de l’humanisme, que contrasta amb la bellesa del model, entre tímid i altiu, i qüestiona seriosament la seva forçada mà esquerra, cosa que dona suport al suggeriment de Longhi sobre una tardana incorporació. L’enquadrament compositiu –doble retall en grisos contra la finestra– accentua la noble estampa del jove que desafia la mirada de l’espectador. Una tensió formal contradictòria que justifica la subtil distinció de Berenson entre representació i presentació. El destre joc plàstic dels valors formals davant la semblança transparent de la imatge. Per Berenson l’escena visualitza amb empenta el Regne de Venus, un festí sensual de bellesa i abundància.