Entre Prat i Companys

Quin dia els nostres polítics ens parlaran sense fer servir la maqueta del passat mitificat? Pere Aragonès, responent a preguntes de Lola García i Isabel Garcia Pagan, deia això en aquestes pàgines, ahir: “Em sento hereu del que va representar la Generalitat de Macià i de Companys”, i afegia: “Volem recuperar la voluntat transformadora d’aquells presidents d’ERC”. Qualsevol que hagi llegit una mica d’història sap que el mandat de Francesc Macià (president d’escàs tarannà executiu) va ser massa breu per ser un exemple de polítiques públiques i també sap que les dues etapes de Lluís Companys al Govern de Catalunya no són precisament miralls on hagi de mirar-se un governant contemporani, si no és per conjurar errors monumentals. Entenc que, en un acte de partit, Aragonès faci picades d’ullet d’aquesta mena, però no quan parla al conjunt del país, i menys després d’uns dies en què el paper del Govern en funcions ha estat manifestament millorable, tant si ens referim a l’absència de l’acte a Seat com a les declaracions tardanes sobre l’ordre públic.

Són admirables els esforços d’Aragonès per assolir un equilibri dificilíssim entre la promesa d’estabilitat autonòmica i la voluntat de pressió sobre el PSOE i l’Executiu espanyol. ERC entén que la taula de diàleg només tirarà endavant si la governabilitat catalana conviu amb una capacitat real de mantenir ben oberta la reclamació sobiranista. Objectivament, és així: Madrid no es mourà si no hi ha una incomoditat estructural que sigui sostinguda per totes les parts. Dit això, és un secret a veus que la taula de diàleg és un territori incert, i no tan sols pels “deures pendents de l’Estat”. També ho és pel fet que les posicions d’Esquerra Republicana, Junts i la CUP són molt diferents i encara no sabem quin serà el full de ruta de mínims que acabaran consensuant abans de la investidura. No ens enganyem: no hi ha un independentisme català, existeixen independentismes diversos, que, fins ara, han estat incapaços de concertar unaestratègiacomunaiaplicable.

Aragonès invoca solemnement els esperits de Macià i Companys, però jo el veig, sovint, com un èmul endreçat d’Enric Prat de la Riba. El president de la primera Mancomunitat i dirigent de la Lliga és una figura massa conservadora per als republicans, però el seu llegat de bon administrador i creador d’estructures de govern té més relació amb el nostre present que no el cromo de “la caseta i l’hortet” amb el qual Macià demanava el vot a unes classes populars atretes pel marxisme i l’anarquisme.

La crisi provocada per la pandèmia i el debat sobre els fons de reconstrucció europeus tenen més a veure amb un moment fundacional reformista, com la posada en marxa de la Mancomunitat (amb consensos transversals sobre prioritats clares), que amb un moment rupturista i de sorgiment d’un nou ordre, com l’arribada de la Segona República i la creació de la Generalitat moderna. Amb poc temps, la Mancomunitat va aconseguir transformacions considerables en sectors bàsics, com l’educació, la sanitat, les comunicacions, el treball, la cultura, etcètera. Avui encara vivim d’aquell impuls llunyà.

Aragonès sembla un èmul endreçat del president de la Mancomunitat