Secessionisme madrileny

La dreta ha conquerit Madrid presentant la defensa dels seus interessos territorials com si fossin els del conjunt d’Espanya

El nacionalisme madrileny és tan real com el català, però té l’habilitat d’amagar-se darrere el llenguatge del nacionalisme espanyol. I això que la voracitat de Madrid deixa víctimes per tot arreu: la més immediata, l’Espanya buidada. Aquesta voracitat territorial, però, feta seva per la nombrosa mesocràcia local que ha propiciat la capitalitat de l’estat, s’ha convertit en un terreny fèrtil per al discurs nacionalista de signe liberal conservador. Només que quan es parla d’Espanya en realitat es parla de Madrid.

Aquest egoisme local tindria el millor exponent en una fiscalitat privilegiada, amb exempcions d’impostos que altres autonomies no es poden permetre. A partir d’aquí, el graner de vots ha estat assegurat per la indiscutible capacitat del relat regionalista gremial de penetrar als espais de l’esquerra sociològica. També passa en altres indrets. Per descomptat, la també coneguda com a “capital de la glòria” ha tingut els seus moments de “rauxa” progressista. I, de fet, la comunitat va estar governada pel PSOE fins al 1995. Però va ser només un atribolat parèntesi, perquè el 1987 Aliança Popular i el CDS ja sumaven majoria a l’Assemblea madrilenya. El canvi va arribar fa un quart de segle, empès per l’agonia final del PSOE. El PP va aconseguir un rotund 51% dels vots.

La primera etapa va estar marcada pel conservadorisme amable d’Alberto Ruiz-Gallardón. Però també per una comptabilitat creativa en la gestió del deute públic que va permetre impulsar una política d’infraestructures faraònica en un context de contenció del dèficit. Els rèdits d’aquella estratègia van cristal·litzar en un altre resultat rotund el 1999. Sense oblidar la col·laboració vital d’un PSOE madrileny que no va conèixer mai la pau interna.

El problema del poder absolut és que acaba corrompent absolutament. I l’arribada a la presidència d’Esperanza Aguirre, després de forçar una repetició electoral que continua sota sospita, va acabar convertint l’administració regional en un planter de corrupció: diversos vicepresidents empresonats, una presidenta condemnada, alcaldes processats, la mateixa Aguirre obligada a esgrimir la ignorància per descartar la complicitat...

Però res d’això no importava sota la bandera del “Madrid, primer”. Després d’un petit ensurt el 2003 com a conseqüència de l’apoteosi final de l’aznarisme, l’hegemonia del centredreta madrileny va adquirir una velocitat de creuer aclaparadora: un 53% el 2007 i un 52% el 2011. Va caldre esperar al 2015 perquè la metàstasi de la corrupció fes efecte electoral al PP (va perdre 20 punts en quota de vot), en benefici d’un competidor directe: els liberals de Ciutadans. En aquelles eleccions l’esquerra va sumar, per primera vegada en 20 anys, més sufragis que el centre i la dreta. Però la fragmentació del vot va deixar IU sense representació (atès que va quedar per sota del llistó del 5%), i PP i Cs van preservar la majoria absoluta in extremis. Això sí, la nova presidenta, Cristina Cifuentes, tampoc no va aconseguir reflotar la nau. Va haver de dimitir després que es divulgués un vídeo que semblava mostrar un episodi de cleptomania. Com a resultat d’aquell munt de desastres el PP va caure als comicis del 2019 a un 22% dels vots, 30 punts menys que en els seus millors temps. Però l’eclosió de Vox a la comunitat que més rebuig expressa a l’estat autonòmic li va proporcionar els escons necessaris per retenir la presidència. I amb això va irrompre al reverberant escenari madrileny una alumna avantatjada d’Aguirre: Isabel Ayuso. El seu discurs encarna la versió més depurada d’aquest egoisme localista disfressat d’espanyolisme militant. “Convoco les eleccions per Madrid i per Espanya”, ha dit, mentre rematava Ciutadans amb la mirada posada als sondejos.

El domini conservador a Madrid es basa en un relat particularista, la fiscalitat privilegiada i obres monumentals