La Vanguardia (Català-1ª edició)

Meghan i Frederica

- Núria Escur

El pitjor de Meghan és que és actriu i no se la creuran. A la polèmica entrevista amb què s’ha muntat un cacau contra la família reial anglesa, aquesta dona, que hauria tingut per sogra lady Di, responia a les preguntes d’Oprah Winfrey, la més rica de les entrevista­dores nord-americanes, segons Forbes, que d’influent està a punt de passar a mèdium, amb aspecte de cantant de gòspel. Una entrevista de rics per a rics.

El resultat és aclaparado­r, ni The crown no l’hauria dissenyat millor. La corona britànica a punt del degollamen­t, amb la reina Elisabet II fugint d’estudi i el seu consort, el nonagenari duc d’Edimburg, a l’hospital, a punt d’encaminar-se cap al cel dels tes a les cinc.

L’acusació, immillorab­le pel que fa a l’horror. La família reial, racista. “Hi va haver converses de palau sobre com de fosca podia ser la pell del nen”, explicava la duquessa de Sussex, filla d’una instructor­a de ioga afroameric­ana i destapant així un espant de família que no posaria mai en perill la pell lletosa de cap dels seus membres, fins i tot la del mateix Enric, que, per cert, és pèl-roig.

Mai no havia estat tan fàcil dinamitar una institució des de dins

Mai no havia estat tan fàcil dinamitar una institució des de dins, devorada pels seus propis membres. Avui és la monarquia o Ayuso, en crisi planetària, però podria haver estat qualsevol model de govern. El republicà, per exemple. Ho vam ratificar a la pel·lícula que dilluns va emetre TV3 sobre Frederica Montseny; veient les batusses entre comunistes i anarquiste­s que, al final, van corcar els seus propis partidaris, incapaços de veure la sortida i unir forces per un bé major.

Montseny va ser la primera ministra de la història d’Espanya. Poquet temps, de Sanitat i surfejant com va poder dins del govern de l’estucador Largo Caballero. Em semblava impossible que aquesta dona, catalana nascuda a Madrid, que en alguna de les escenes apareix fins i tot amb la pistola a la mà (encara que sigui per aturar la sobrevingu­da violència dels seus), fos la mateixa que vaig veure al final de la seva vida, en un llitet, desvalguda i gairebé cega. Ens demanava, aleshores, als periodiste­s, que li deixéssim passar la mà pel nostre rostre per imaginar qui li feia les preguntes.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain