Les victòries de Puigdemont

Des dels bons temps de Saddam Hussein, que es vantava d’estar guanyant “la mare de totes les batalles” amb els nord-americans entrant a Kuwait, no recordo victòries més improductives que les de Carles Puigdemont. Alguna cosa em diu –potser la realitat– que les victòries de Puigdemont són les derrotes de Catalunya: sense govern, sense independència, sense autonomia, sense rumb.

Ja no ve d’una trumpada: la votació del Parlament Europeu és “una victòria moral” o “una victòria política” de Puigdemont, malgrat els números: 400 vots en contra seu, 248 a favor. Ni tan sols ens conformem amb parlar d’empat. Convindrem que quan s’ignora la realitat, negociar la sortida del conflicte pinta malament.

Naturalment, “el Parlament Europeu ha perdut i també ha perdut la democràcia europea”, paraules de Puigdemont que denoten fins on pot arribar el fanatisme. Equivocar-nos, nosaltres? És el món que circula en direcció prohibida, conxorxat en un

De victòria en victòria, Puigdemont dona ara lliçons de democràcia a Europa

complot judicial-mediaticoantidemocràtic i altres arguments similars als de Donald Trump en el penós tram final de la seva presidència.

A còpia de repetir mil vegades certs mantres o desviar l’atenció i matar els missatgers –la vida poc exemplar de l’eurodiputat búlgar ponent del cas!–, hi ha qui creurà que perdre una votació parlamentària per 400 a 248 és una gesta victoriosa. I aquí, a Catalunya, continuem amb dos blocs enquistats, a la manera d’Irlanda del Nord, i pel pendent de la irrellevància mentre la governabilitat continuï depenent de la CUP (partidària, per cert, d’abandonar la UE i l’euro).

Després de repetir fins a la sacietat que el conflicte de Catalunya no s’ha de resoldre als tribunals ni competeix a la justícia, Puigdemont i els seus defensen ara just el contrari. L’òrgan polític –el Parlament Europeu– s’equivoca amb la votació mentre que la justícia –sempre que ens doni la raó!– és l’àmbit idoni (sobretot per a les minutes de certs picaplets).

La relació de l’independentisme amb Europa i la UE és demencial. Uns dies resplendeix la democràcia al Vell Continent i d’altres agonitza. A aquest pas, ja no sé on ubicarem geogràficament aquesta república imaginària que va donant lliçons de superioritat moral a tot el que toca i se li posa al davant. Ja no només és franquista Espanya, també Europa.

Som els millors!