La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Senat aprova la llei de l’eutanàsia amb una llista de metges objectors
El pacient haurà de confirmar en quatre moments diferents la voluntat de morir
En jornades qualificades com a “històriques”, la tribuna dels convidats a les Cortes Generals s’omplia de ciutadans que celebraven amb grans ovacions els avenços socials que aprovaven les cambres.
Ahir, en època de pandèmia, es va viure al Senat un altre dia “històric” –malgrat que pocs parlamentaris van fer servir aquest mot, de tant gastat que està–, però després de més de quatre hores de debat els aplaudiments per l’aprovació de la llei que despenalitza l’eutanàsia a Espanya només se’ls van emportar un parell de familiars de Maribel Tellaetxe i María José Carrasco: les dues pacients de malalties incurables que van sol·licitar l’eutanàsia.
La primera va morir d’alzheimer després que la seva família lliurés 180.000 firmes al Congrés dels Diputats perquè l’eutanàsia fos una realitat al país. La segona va morir gràcies al suïcidi assistit que li va proporcionar el seu marit, que serà jutjat per un tribunal especialitzat en violència de gènere. Una tribuna de convidats gairebé buida a causa de les mesures sanitàries que no reflecteix l’àmplia majoria social i política de què disposa la norma que està a punt de néixer.
La llei d’eutanàsia a Espanya està a només un tràmit de ser una realitat després de ser aprovada pel Senat amb l’oposició dels grups parlamentaris del Partit Popular i Vox: 155 vots a favor, 100 en contra i 3 abstencions permetran que un malalt incurable sol·liciti ajuda per posar fi a la seva vida.
Però el text –que semblava que dimecres rebria la llum verda definitiva a la Cambra Alta– haurà de ser enviat al Congrés dels Diputats per ser ratificat després
Eque s’hagin aprovat diverses modificacions parcials del text en comissió que no canvien cap aspecte essencial de la llei, que és –en paraules del PSOE– “extremament garantista”: exigirà quatre confirmacions per part del pacient en moments diferents abans que se li practiqui l’eutanàsia, les comunitats autònomes xplicar l’argument, el desenvolupament i el sorprenent final del documental Desaparición en el hotel Cecil de Netflix donaria per a molt més que l’espai d’aquest article. No deixaré anar espòilers. A primera vista sembla la típica producció sensacionalista i morbosa al voltant del presumpte crim d’Elisa Lam, una jove canadenca allotjada en un hotel de Los Angeles com a turista, que primer donen per desapareguda i després troben morta en un dipòsit d’aigua de l’edifici.
Sense revelar-vos la trama, durant els primers tres dels quatre capítols que formen el documental sembla que els autors no saben gaire bé a quin punt pretenen portar l’espectador, però sí que ho saben. Des del principi de la producció, en el mateix nivell que les fonts fiables i contrastades, com la policia, els experts i les persones que van tenir algun contacte amb Elisa Lam, apareixen blogaires que es consideren a si mateixos investigadors.
Els ciberinvestigadors tenen molt de poder, perquè influeixen en multitud de persones. Cadascun d’ells desgrana les seves teories i explicacions sobre el que li podria haver passat a Elisa Lam simplement per les pistes que veuen per internet, com un estrany enregistrament d’una càmera de seguretat d’un ascensor. Però si aquests aprenents de detectius ignoren elements que la policia sí que sap, els seus seguidors pensen que hauran de posar en marxa una comissió que decidirà sobre les peticions dels malalts i –com a punt més polèmic– es crearà una llista confidencial de metges que es neguin a practicar l’eutanàsia per objecció de consciència amb els documents en què en raonin els motius.
“Avui és un dia històric al nostre país, perquè gaudim d’un nou dret, perquè amb aquesta llei ens convertim en un país més just, que fa seu el patiment de tots i vol deixar enrere el patiment injust i innecessari”, va subratllar la diputada socialista María Esther Carmona durant el debat parlamentari.
En aquest debat tant el PP com són fonts de coneixement per parlar del cas amb autoritat.
D’aquesta manera, qui va rebre acusacions a les xarxes socials de participar en un complot per ocultar els pretesos i misteriosos autors materials del suposat crim van ser la mateixa policia, els forenses, la direcció i els treballadors de l’hotel, i fins i tot un cantant mexicà que jugava amb lletres, vídeos i estètica sinistra i que es va allotjar a l’hotel un any abans que Elisa Lam.
L’hotel no es va poder recuperar mai de la publicitat negativa i va acabar tancant. El cantant, assetjat –segons explica al documental– per milers de persones, va veure denunciats i cancel·lats els seus comptes de Google i Facebook i el seu canal de YouTube. Deprimit per tot plegat,
Vox –que havia presentat vetos que van ser rebutjats– van reivindicar les cures pal·liatives davant l’eutanàsia. El senador de la formació d’extrema dreta José Manuel Marín va arribar a acusar el Govern espanyol de voler instaurar “la indústria de la mort”: “Digui’m que no es faran eutanàsies no voluntàries, si es fan en residències i domicilis per metges privats que cobraran per això”. A més de denunciar que no s’hagin demanat informes a òrgans consultius per la seva forma de tramitació, van criticar l’obligació que els metges objectors de consciència s’inscriguin en un registre.
Ho van fer amb els arguments va acabar passant per una institució psiquiàtrica. No ha tornat a compondre ni cantar.
No us detallo el final del documental, però la conclusió policial basada en les proves reals és molt diferent de les diferents trames que van divulgar alegrement els ciberinvestigadors i van aclamar els seus seguidors. Finalment tothom es va haver de rendir a les proves. Però ningú dels que van acusar i van assetjar del Consell General de Col·legis de Metges (CGCOM), que va emetre un informe en què es considera que aquest registre pot contravenir el dret “de no tenir obligació de declarar sobre ideologia, religió o creences”, de manera que la creació de l’esmentat registre podria anar en contra del dret a la confidencialitat i a la no discriminació. En aquest sentit, la corporació ha posat de manifest que l’elaboració d’aquesta llista no suposa “una manera eficaç” d’aconseguir les finalitats organitzatives que s’han adduït per crear-la.
Malgrat aquest punt –i el rebuig de la dreta– la llei d’eutanàsia tornarà al Congrés amb un ampli consens polític després d’aconseguir unir l’esquerra, Ciutadans i un partit com el PNB.
Una vegada que es faci aquest tràmit –que fonts parlamentàries fixen en un termini de temps “curt”–, serà aprovada definitivament i tres mesos després –el temps que el text dona de marge a les comunitats i els sistemes sanitaris per preparar-se i formar els especialistes mèdics– els pacients podran sol·licitar l’eutanàsia sense que sigui “objecte de retret penal”.
La norma distingeix entre dues conductes eutanàsiques diferents: l’eutanàsia activa –que consisteix en l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent– i el suïcidi assistit, encara que evita referir-s’hi amb aquesta expressió –que passa per la prescripció o subministrament al pacient per part del professional sanitari d’una substància, de manera que aquesta se la pugui autoadministrar per provocar-se la mort–.
En qualsevol dels casos, passaran almenys 40 dies entre la petició i la pràctica, en un procés en què el pacient sempre estarà a temps de fer-se enrere.
El PSOE afirma que la norma, dirigida a malalts incurables, és “extremament garantista”
Al grup ningú es considera culpable de les mentides que transmet ni dels danys que causa
PP i Vox van presentar vetos que es van rebutjar i van reclamar les cures pal·liatives per damunt de tot
persones innocents a les xarxes socials no va demanar perdó.
Els ciberinvestigadors actuen com una sola persona. Ningú no es considera culpable de les mentides que transmet ni dels danys que causa. No parlo només del cas de l’hotel Cecil. Es diu ciberassetjament. Actuen coordinats en diferents àmbits i són tants que anul·len la capacitat de la presa per defensar-se davant la multitud. Agafen un objectiu i s’hi llancen com si algú els hagués investit d’una autoritat que no tenen.
La llibertat d’expressió i el dret a la crítica no tenen res a veure amb assetjar algú en grup i dir-li el que no tindrien el valor de fer en solitari i cara a cara.