La memòria dels Jocs

He estat seguint les sessions del cicle Re-Imaginar Barcelona, organitzat per la Fundació La Caixa i Amics del País, amb la col·laboració de La Vanguardia, al Palau Macaya, i tinc alguna cosa a dir. En la sessió sobre la projecció cultural de Barcelona, Eduardo Mendoza va exposar una idea lluminosa: Barcelona atrau tant perquè ofereix la cultura i l’ordre del primer món i l’esperit canalla del tercer món. Tinc un gran respecte per les coses que diu Mendoza sobre Barcelona. Fa uns anys va explicar que preferia la ciutat plena de turistes que plena de fums i residus industrials com era als anys setanta. L’única vegada que he sopat amb ell, a casa de Paquita Ciller, a la plaça de Medinaceli, va ser la nit de la inauguració del Fòrum Universal de les Cultures. Se sentien els coets de l’espectacle pirotècnic i la cara de Mendoza era un poema. No havia sentit explicar mai l’èxit de Barcelona de la manera com ho va fer al Palau Macaya i li vaig donar tota la raó.

Uns quants dies després, hi va haver una altra sessió del mateix cicle sobre la projecció econòmica de Barcelona. Hi van participar la consellera del Banc d’Espanya, Núria Mas; Anna Fuster, de l’empresa Deloitte, i el president de la Fira de Barcelona, Pau Relats. Les tres intervencions van assenyalar que Barcelona necessita un projecte de consens, com ho van ser els Jocs Olímpics de 1992. En aquell mateix moment, estava llegint la novel·la de Miqui Otero Simón, que ha estat un dels grans èxits de la temporada. Otero descriu la indiferència dels clients d’un bar a prop del mercat de Sant Antoni,

Barcelona atrau tant perquè ofereix la cultura i l’ordre del primer món i l’esperit canalla del tercer món

que es miren amb avorriment la inauguració i el desenvolupament dels Jocs. Són unes pàgines que lliguen amb el que han escrit Marina Garcés i Adrià Pujol en dos llibres de referència.

Vaig pensar que un dels talls que parteixen la nostra societat és la memòria dels Jocs Olímpics. Des del punt de vista de l’economia i de la política han quedat com un moment d’ambició, coordinació institucional, visió de futur i acció combinada publicoprivada. Però per poca literatura, poc cinema i poques exposicions que hagis vist en els darrers trenta anys, saps que aquesta no es gens l’opinió dels artistes. A La ciutat interrompuda vaig reunir una gran quantitat de testimonis del divorci entre els creadors i la ciutat, començant, justament, per La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, que ha passat com la gran novel·la sobre Barcelona i que és un llibre escèptic i critiquetes amb la ciutat-espectacle. Els escriptors i els artistes tenen tendència a pensar que la decadència de Barcelona va començar amb els Jocs i amb els canvis en l’estructura econòmica que van comportar. Per als economistes, els Jocs van ser el començament d’un moment de glòria. Són posicions totalment antagòniques.

No sé si és demanar la Lluna, però, si Barcelona aspira a recosir aquesta ferida, caldria començar per, abans de res, fer el balanç i l’autocrítica dels Jocs, que no s’ha fet.