El turó de Babel

L’Antic Testament explica l’origen de la diversitat lingüística amb la coneguda imatge de la torre, principi del final d’una llengua única i moment inaugural de la dispersió. L’any 2021, el caos babèlic no té forma de torre, sinó de turó amb nom de poema: The hill we climb. No agrairem mai prou que s’hagi decidit bandejar Marieke Lucas Rijneveld i Víctor Obiols dels turons poètics d’Amanda Gorman, perquè, com és notori, cap dels dos no és ni prou negre ni prou afroamericà per afrontar una traducció rigorosa. Si s’imposa la justícia literària, l’episodi hauria de servir per incoar un procés de revisió de desenes de traduccions políticament incorrectes.

Per donar visibilitat al canvi, cal començar impugnant els premis. Esther Tallada, per exemple, hauria de renunciar de forma imminent al Crítica Serra d’Or que va obtenir per la traducció de Llum d’agost, perquè és evident que com a dona-blanca-que-viu-al-primer-món no ha patit ni els prejudicis racials ni el fanatisme que descriu Faulkner. La UAB faria bé de repensar el Premi Mots Passants que la traductora Anna Casassas va rebre pel Manuscrit trobat a Saragossa, perquè Casassas té tant de comte polonès com Jan Potocki de triatleta. Dolors Udina es mereix tots els premis, però des de quina negritud pot traduir amb perícia l’obra de Ralph Ellison o de Toni Morrison ja són figues d’un altre paner. Parlem de Pau Vidal? És possible que sigui capaç d’impostar la veu de Montalbano, però no és admissible com a traductor d’Elena Ferrante: ni és dona ni és napolità ni és un pseudònim.

A Ferran Ràfols no li falta ofici, però fer versemblant Anaïs Nin a Les quatre cambres del cor és una entelèquia per algú que no té nom de perfum ni viu al París dels anys trenta. Marina Laboreo té feines remarcables, però ningú es creu que pugui empatitzar amb l’Italo Svevo de La història del bon vell i la bonica joveneta si considerem que la va traduir amb 32 anys, més a prop del parvulari que de l’artritis. I no cal dir que hem de revisar les traduccions de la Ilíada il’ Odissea, perquè de l’obra d’Homer, en puritat, se n’hauria d’encarregar una suma de persones de gènere i d’identitat plurals, atès que no sabem quantes veus camufla la màscara del tal Homer.

Els teòrics de la traducció sovint invoquen la noció d’alteritat i de com una llengua i una cultura són capaces de transvasar identitats més enllà de l’element subjectiu. Però els teòrics, ça va sans dire, no en tenen ni idea. Ho deia Quim Monzó en aquest mateix diari: “Traductors del món, calceu-vos”. I si no es volen calçar, cap problema: al turó de la correcció política sempre ens quedarà el Translator.

La ‘Ilíada’ i l’‘Odissea’ les haurien de traduir una suma de persones, atès que no sabem quantes veus camufla el tal Homer