La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Barça cau bé
Els blaugrana tornen de París eliminats però sense rascades
Se li demanava al Barça tornar a casa sense rascades i va tornar de París engrandit malgrat ser eliminat. La versió blaugrana, allunyadíssima de la que es va veure al partit d’anada, va descriure un equip valent, amb personalitat i amb capacitat de governar un rival poderós que va passar una mala estona pensant-se que tot ho tenia fet, a estones amb por al cos. Creix l’equip de Koeman, viu a la Lliga, finalista a la Copa i capaç d’abandonar Europa amb certa classe, sense recuperar el prestigi perdut però com dient: aquí deixò això, tornarem.
Li va tornar a faltar al Barça alta definició, una mancança recurrent que fa que Koeman es regiri a la banqueta. Dembélé va tenir més ocasions que tot el PSG junt; Messi, que va deixar per a la posteritat un altre gol monumental, va fallar un penal que hauria pogut canviar la història de l’eliminatòria (els visitants s’haurien avançat 1-2 abans del descans); i Griezmann (ai, Griezmann) va ser un davanter sense pebre, honradíssim treballant però en la línia habitual. Avís: pregunta altament demagògica: què hauria passat amb Håland a les files blaugrana?
La primera part va ser una bogeria. Impossible explicar tot el que va passar en una sola crònica. Comencem per la tàctica. Koeman pot ser acusat de qualsevol cosa menys de no modificar la pissarra. Ja només li falta capgirar l’artefacte i trobar un tresor en un doble fons secret. Amb Piqué i Araújo –els seus dos millors centrals– a Barcelona, el tècnic holandès es va sentir més cruyffista que mai i va rescatar un dibuix que va semblar una benvinguda a Laporta, president cruyffista per excel·lència. La posada en escena va ser un 3-4-3 amb De Jong iniciant el joc, un futbolista procedent de l’Ajax que entén aquestes apostes com una obligació moral. “Hem perdut 1-4, anem a totes’. No hi havia res a perdre.
El Barça va començar molt bé. Vivint en territori enemic, l’única manera d’afrontar l’enèsima remuntada. Els quatre primers acostaments seriosos els va protagonitzar un hiperactiu Dembélé, definitivament guanyat per a la causa blaugrana. En el primer va deixar Kurzawa, un malson a l’anada, amb targeta groga. En el segon va topar amb Navas. En el tercer, culminant un magnífic contraatac, va xutar alt quan ho tenia fàcil per ficar-la entre pals. I en el quart, el porter costa-riqueny li va treure una mà de molt mèrit. Mbappé, vigilat per Mingueza (quin paperot per al del planter: al minut 25 ja va veure targeta groga i al minut 34 va ser substituït sense cap sentimentalisme per Koeman), monopolitzava les resper postes d’un PSG arronsat.
El Barça va continuar amb el reguitzell d’ocasions (Dest va reemplaçar Dembélé una estona i va enviar una pilota al pal, Messi va estar a punt d’arribar a una passada de Dembélé al cor de l’àrea...) fins que el VAR va dir prou per donar entrada a un clàssic dels nostres temps: penal absurd de Lenglet haver trepitjat Icardi. La pena màxima la va transformar Mbappé, sens dubte l’home de l’eliminatòria amb quatre gols. Un empipament continu.
El Barça es va rendir? Doncs no. Aquest Barça no. De fet, la resposta va ser tan brutal que abans del descans va estar a prop de fer creure que la missió passava d’impossible a possible. Dembélé en va tenir una altra i Messi va aconseguir un golàs impressionant: el seu cacau llunyà va ressonar a les grades buides del Parc dels Prínceps. Aquesta no la va parar Navas. Cap porter al món no hauria pogut. L’escomesa va culminar amb un penal a favor (Kurzawa va fer una planxa a Griezmann) que Messi va picar pel centre. Keylor Navas va enviar la pilota al travesser amb els peus. El VAR hauria d’haver fet repetir el llançament, ja que Verratti va estar en el moment del xut a dins de la mitja lluna. No ho va fer.
El Barça ho va continuar inten
RES A VEURE AMB L’ANADA Amb Laporta a la llotja i un 3-4-3 molt cruyffista, el Barça va governar el partit i va tenir infinitat d’ocasions
MOMENT CLAU Messi, autor d’un gol excels, va errar un penal abans del descans que hauria pogut canviar la història
tant després del descans (Messi i Busquets van disposar d’opcions molt clares), però les forces no eren les mateixes, i la fe, tampoc. El PSG es va entregar a un exercici defensiu de manual recorrent al contraatac com a únic argument ofensiu. Els minuts van tenir substància, malgrat tot. Van anar bé a jugadors com De Jong, impressionant com a últim home; Pedri, fabulós en un escenari gran; i fins i tot a Junior Firpo, elegit per substituir Mingueza i batallador i orgullós davant Mbappé, a qui fins i tot va arribar a fer sortir de polleguera. També Ilaix Moriba, que va sortir una bona estona, recordarà aquest dia.
La història dirà que feia 16 anys que als quarts de final de la Champions no hi havia ni Cristiano Ronaldo ni Leo Messi. El regnat s’esllangueix, es comentarà. El pas del temps no preveu indults ni tan sols amb els qui van ser déus, semideus en el cas del portuguès, s’afegirà. Però Messi, malgrat que va fallar el penal, se’n va anar de París sencer. Caldrà veure en quin equip ho intenta l’any que ve. Si en aquest Barça esperançador o en el milionari i també ascendent PSG. Al final, anant cap als vestidors, l’argentí es va abraçar amb Di María i Pochettino. Allà el volen. Però a Barcelona encara més.
Mbappé, amb una diana de penal, va ser el jugador de l’eliminatòria, amb quatre gols en total
El PSG va patir a estones, però al davant va tenir un equip incomplet, a qui li falta un nou de debò