La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un poeta maleït a París
Malgrat marcar un golàs, Messi se’n va adolorit pel penal que ho podria haver canviat tot
Sé que el dolor és la noblesa única”. Ho va escriure Charles Baudelaire, el poeta maleït. El dolor, aquella punxada al lloc més profund del cos, aquella ràbia interior, aquella tristesa que no marxa ni amb una dutxa ni amb cent, pot fer mal avui però pot ajudar demà. Messi no pot marxar amb aquest turment del club de la seva vida. Amb un penal fallat. A diferència de Roma i Anfield, sí que va marcar a París. Va fer un golàs, una d’aquelles dianes que mereixen valer per a alguna cosa i no ser estèrils. I va tenir la gran ocasió de fer l’1-2, de ficar el Barça a l’eliminatòria, de posar la por al cos al PSG. Però va fer cala buida. Just ell, que tantes nits màgiques ha donat al barcelonisme, beneït pel seu joc. El Messi soci que va votar diumenge no va poder ser el capità salvador.
Els comiats amb honors no han estat mai per a ell. Messi no s’ha habituat mai a perdre. Amb l’empat no n’hi va haver prou, i el Barça marxa aviat, però no se’n va per la porta del darrere. Leo se’n va anar abraçat per Di María. El va consolar Pochettino.
Només el temps dirà si va ser la seva última aparició amb el Barça a Europa. Si va jugar al que serà el seu pròxim estadi. Si Neymar, que ho va veure tot des de la grada lesionat, se sortirà amb la seva i el podrà convèncer. Si Al-Khelaifi, a la llotja al costat de Laporta, completarà el trident amb Mbappé. Per si de cas, París es va despertar ple de cartells als fanals en què es llegia: “Leo, mi casa es tu casa”. Així, en castellà. Perquè l’argentí entengués el missatge a la primera si és que els va veure. Però París, que sempre li havia portat bons records, des de la Champions del 2006 fins a l’eliminatòria del 2015, li va girar l’esquena.
No va poder marcar de falta. No va arribar, ni tirant-se a terra amb les cames al davant, a una centrada de Dembélé. No li va sortir l’intent de xilena. No va ser ràpid quan es va girar a l’àrea però Marquinhos va reaccionar per aconseguir que el seu xut li impactés a l’esquena.
Keylor Navas no va ser Trapp, el porter alemany del 6-1, que defensa la porteria de l’Eintracht des de fa tres anys. El costa-riqueny va obligar Messi a una obra d’art per batre’l. Ho va poder fer des de 27 metres amb un extraordinari xut amb l’esquerra. Un gol a l’abast de molt pocs. En canvi, no va poder superarlo des dels 11 metres.
El primer gol de Messi de jugada en aquesta Champions va ser per treure’s el barret. Chapeau. Els quatre gols que sumava a Europa eren de penal. En el minut 37, va xutar des del barri Llatí i la va ficar a la porteria del Parc dels Prínceps, a l’altra banda del Sena. Obriu el Museu del Louvre perquè acompanyi les majestuoses i gegantines obres de David. Busqueu-li un espai a l’Orsay. La pilota va fer una trajectòria semblant a les escales del Centre Pompidou. De geni modern. Cal exposar-ho. Cal admirar-ho.
Però just després del míssil va ser un penal (només n’havia fallat un de vuit) el que el va omplir d’angoixa. Tot podria haver estat diferent. Però el xut de Leo el va desviar Navas amb el genoll i després va rebotar al travesser. La pilota la va enviar a córner Verratti, que havia entrat corrent a la mitja lluna abans d’hora. Allà es va acabar. Faltaven 45 minuts, però la foscor pesava massa. Messi era el poeta maleït, impossible escapar-se del seu destí. Ni marcant els dos gols del Barça al PSG.