Seguretat jurídica i ‘okupació’

El principi de seguretat jurídica resulta indispensable per a la supervivència de les societats democràtiques que se sustenten en els estats de dret i tenen la seva base en el respecte i la protecció dels drets i llibertats de caràcter fonamental reconeguts a la part més dogmàtica de les seves constitucions. Entre aquests hi ha, sense cap dubte, el de la propietat privada i, als estats democràtics i socials com és el nostre cas, també el dret a gaudir d’un habitatge digne, com estableix la nostra Constitució quan defineix els principis rectors de la política social i econòmica que han de desenvolupar els poders públics en el seu compromís per una societat cada dia més justa i cohesionada. La seguretat jurídica és la que ens permet la certesa d’allò que afecta els nostres actes jurídics i personals.

A partir de la crisi econòmica del 2008, s’han manifestat infinitat de problemes a les capes socials més fràgils i desprotegides entorn de l’habitatge, tant pel que fa al pagament dels lloguers com al pagament dels préstecs hipotecaris per a l’adquisició en propietat d’aquests habitatges. Això ha obligat els poders de l’Estat, especialment el legislatiu i el judicial, en el conjunt dels països de la Unió Europea, a prendre mesures en relació amb els desnonaments i els procediments hipotecaris i a pal·liar els efectes catastròfics de la crisi econòmica i pandèmica que tant de mal està causant. Aquestes reformes, tant legislatives com jurisdiccionals dels nostres tribunals i del Tribunal de la Unió Europea, han vingut a pal·liar, no pas a resoldre del tot, la greu situació que s’està travessant. Hem de continuar en l’afany de fer efectius els drets proclamats a la Constitució, tant a favor de la propietat privada com de l’accés a l’habitatge digne; i aquí resulta imprescindible el compromís dels governs i de les diferents administracions amb competència per això, per resoldre el gran dèficit d’habitatge social i d’atenció a les persones, més enllà de l’assistència solidària que tantes institucions de caràcter privat aporten a la societat en aquests moments.

Tanmateix, durant aquest període ha sorgit un nou fenomen autodenominat moviment okupa, que posa en qüestió el gaudi de l’habitatge propi, ja sigui en règim de propietat o de lloguer, i que consisteix a ocupar, sota la hipotètica aparença d’estat de necessitat, un domicili aliè irrompent-hi amb violència en les coses o en distracció del legítim propietari per instal·lar-s’hi de manera il·legal. Això ha passat aprofitant la falta d’instruments eficaços perquè el propietari pugui recuperar la possessió de l’habitatge. Així les coses, han aparegut veritables bandes organitzades per okupar, condicionant el desallotjament a l’obtenció d’una indemnització fàcil i ràpida del propietari, un fenomen que s’ha estès a habitatges buits o en estat ruïnós, la qual cosa provoca en no poques ocasions la inseguretat del veïnat on s’instal·len.

La resposta de la justícia davant aquesta nova situació no resulta fàcil ni immediata, per la qual cosa el dret a la inviolabilitat del domicili és atropellat i sotmès a xantatge dels qui controlen el negoci de l’okupació i de qui, enganyats, creuen que estan llogant un habitatge en condicions.

En països del nostre entorn, com ara França o Alemanya, hi ha la possibilitat de desallotjar per part de la policia les cases ocupades dins d’un termini que oscil·la entre les 24 i 48 primeres hores de l’ocupació il·legal. Alguna cosa semblant s’hauria d’efectuar a Espanya, ja que els ciutadans no han de quedar exposats a la vulneració dels drets a l’habitatge, a la propietat i a la inviolabilitat del seu domicili. Els poders públics tenen l’obligació de conjugar aquests tres drets, sense qüestionar en cap cas el dret a la propietat.

A Espanya, la policia hauria de poder desallotjar les cases ocupades en 24 o 48 hores

format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Josep Maria Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carlos Losada, Margarita Mauri, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor i Xavier Pomés