La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un club per a Marañón
Maricel Chavarría
Gregorio Marañón i Bertrán de Lis rebia dimecres l’escalfor del públic al Cercle del Liceu durant la presentació del seu recent Memorias de luz y niebla, un llibre del qual Galaxia Gutenberg ja ha llançat la tercera edició. Davant una seixantena de socis del club que segueixen la seva trajectòria amb interès, el marquès de Marañón –títol que al seu dia li va atorgar el rei Joan Carles i que va voler cedir al seu pare– va fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria vital i professional. Va ser en un mà a mà amb l’escriptor i periodista Sergio Vila-Sanjuán, que el 14 de novembre en publicava la ressenya al suplement Cultura/s.
Acompanyat de la seva dona, Pilar Solís-Beaumont, el net del doctor Gregorio Marañón, que entre d’altres presideix la fundació del Teatro Real, va ser rebut al club pel seu president, Francisco Gaudier, i representants de la societat civil catalana. Hi va ser Javier Godó, comte de Godó, president editor de La Vanguardia, acompanyat de la seva dona, Marisa Falcó. També el president del Liceu, Salvador Alemany, i el seu director, Valentí Oviedo.
“La singularitat és el que caracteritza en Gregorio”, va començar afirmant Gaudier. “No sé què és el que no ha fet, perquè quan analitzes tots els seus interessos i el que ha arribat a fer en la seva vida professional i personal, pràcticament no en queda fora res”. El mateix Marañón, acadèmic de les Belles Arts, enumerava la seva activitat: presideix la Fundació Ortega-Marañón, el Teatro de la Abadía, el Grup Logista, Universal Music Spain... alhora que promociona un segon aeroport a Madrid i és membre del consell d’administració de Patrimoni Nacional.
“En general m’he divertit molt, a la vida, sobretot a la cultura”, advertia. Amb 16 anys va entrar a la facultat de dret i va descobrir l’Espanya de la militància en la clandestinitat. Una Espanya molt diferent de la que es vivia a casa, amb un pare que, tot i que educat a l’escola liberal, era franquista.
Baixant al terreny de l’òpera, Marañón va parlar dels motius pels quals “avui el Real és un gran teatre”. Tancat com a coliseu d’òpera des del 1925, va explicar, el Real es va beneficiar d’una carambola. Va ser quan als vuitanta Javier Solana va voler convertir el Liceu en el teatre nacional, a la manera de la Scala. Però Jordi Pujol s’hi va negar (“suposava descatalanitzar la institució”) i el ministre va acabar vehiculant els diners al coliseu madrileny.
Per Marañón la cultura és lleure intel·ligent que aguditza la crítica i és utopia de futur. Això va dir en la seva glossa Pepe García Reyes, vicepresident segon del Cercle. “En Gregorio, si fos ministre de cultura, quines mesures prendria?” La pregunta no era fútil, ja que el president Rodríguez Zapatero li va proposar al seu dia d’assumir la cartera. “Hauria hagut de renunciar a fer algunes coses que jo volia fer –va respondre Marañón– i vaig decidir continuar fent política des de la societat civil, sense renunciar a cap projecte social i cultural”.
Si hagués estat ministre, va afegir, les seves propostes no inclourien, curiosament, la llei de Mecenatge: “No la canviaria; he arribat a la conclusió que el mecenatge no funciona si només està motivat perquè hi ha una llei”. Però sí que s’esforçaria, va afegir, per aconseguir el reconeixement del valor estratègic de la cultura. “En una societat amb tants problemes d’identitat com l’espanyola la cultura ha de tenir aquest paper identitari en termes essencials”. Aquesta seria la seva bandera.
El president del Teatro Real defensa el valor estratègic de la cultura davant els socis del Cercle del Liceu