La Vanguardia (Català-1ª edició)
Qui estima el rei i la reina?
Quan una monarquia sospesa la salut dels seus símbols per calcular les seves opcions en el canvi d’era demostra una gran debilitat
L’única manera que sembla que tenen els reis per evitar problemes és aferrar-se a la irrellevància o a l’absolutisme. La monarquia és una institució renyida amb la modernitat. De totes les monarquies contemporànies, només l’espanyola ha sabut ser útil, moderna, popular i democràtica, però alhora, cap altre rei del món no ha caigut tan baix des de tan alt i en tan poc temps com Joan Carles I.
És tan pertinent preguntar-se si Felip VI serà l’últim dels Borbons com si la casa dels Windsor sobreviurà a la mort d’Elisabet II. Cap dels dos no ho té fàcil. La seva utilitat, fins i tot com a símbol de l’Estat, no resulta clara en unes societats abocades al consum i el secularisme, on els rituals es dessacralitzen.
Hi pot haver reis sense premsa popular? ¿Existirien sense els reportatges a la premsa groga i el paper cuixé, sense les entrevistes a tomba oberta en horari de màxima audiència, com la que aquesta setmana ha commocionat el Regne Unit? Els ducs de Sussex han denunciant racisme i crueltat en la família reial per la raça del seu fill i els instints suïcides de la duquessa. Els tabloides s’han llançat contra la parella. El primer ministre s’ha vist forçat a no comentar la notícia.
El seu silenci protegeix una institució sense respostes. No pot respondre dels seus actes ni mostrar el camí cap al demà. La desigualtat, la precarietat, la inseguretat, el populisme i la crisi climàtica semblen fora del seu abast.
Per això, quan un Estat modern i democràtic sospesa la salut dels seus símbols per calcular les opcions que té de sobreviure al canvi d’era demostra una gran debilitat. Després de l’11-S, per exemple, els Estats Units es van entregar a Déu i a la bandera amb un entusiasme sense precedents en la història contemporània. Aquest patriotisme religiós, de clars aires monàrquics, no ha frenat, tot i això, la decadència del seu poder i la seva influència en el món. A França, que té una república de clara inspiració monàrquica, li passa el mateix.
La reina Elisabet no pot evitar el desastre del Brexit. Va apostar-hi i ara, malgrat tota la seva experiència i carisma, no ha pogut fer res per impedir que un milió de britànics hagin abandonat el Regne Unit durant la pandèmia o que les exportacions a la UE hagin caigut en picat. La majoria dels seus súbdits, dels seus admiradors a la Commonwealth i tot el món, fans que aplaudeixen els seus 69 anys al tron, ja no poden distingir el personatge real del fictici. Han consumit l’entrevista de Markle i Enric amb Oprah com si veiessin The Crown en format telerealitat, i si l’aplaudeixen és perquè es diverteixen i veuen satisfeta la seva addicció nacionalista.
Les monarquies acostumen a ser nacionalistes perquè representen la pervivència de l’Estat, la seva fantasia ancestral. Els populismes xenòfobs, per exemple, han conquerit quotes inèdites de poder sota les corones nòrdiques i també la neerlandesa. La dreta espanyola ha intentat apropiar-se de Felip VI, defensor de l’Estat nació davant l’atac sobiranista català, intervenció que va sacrificar el seu paper d’àrbitre i mediador.
Les solucions que imposen els nacionalismes als reptes del present no funcionen. No funciona el Brexit, no funciona el procés i no funcionen les monarquies, obligades a reproduir-se com a famílies sent, tot i això, estats. No és natural, no és normal i, davant aquesta anormalitat, en l’era de l’exposició sense límits, no hi ha més sortida que el silenci o el postureig, el misteri de la tradició per amagar la frivolitat, patologia que els royals pateixen més que els plebeus. Hi ha exemples de sobres a Tailàndia i Bèlgica, a les monarquies àrabs i africanes.
I tot i així, malgrat que corren contra el temps, els reis i les reines tenen una funció essencial, especialment en les monarquies constitucionals i les democràcies dominades per la irresponsabilitat política, com és el cas d’Espanya i el Regne Unit. Felip VI és la Constitució de 1978 de la mateixa manera que Elisabet II és la Carta Magna de 1215 i tots els compromisos parlamentaris que s’han aprovat des d’aleshores. Per damunt de nosaltres no hi ha res més gran que les lleis i la corona és una llei.
És difícil entendre que un rei representa la democràcia, quan no ha estat elegit i les seves accions són inviolables. No respon dels seus actes i està per sobre del poble. Però, així i tot, el rei és la llei, i les lleis es poden canviar. Aquí rau l’ancoratge democràtic, la submissió a la voluntat popular, la gran utilitat. En una democràcia, no hi ha rei que el poble no vulgui.
Estimar un rei, tot i això, no és gens fàcil. Protegit com està pel protocol i la tradició, és a dir, per un art i una arquitectura que projecten un passat que no convindria celebrar gaire, no té marge per collir m’agrada a les xarxes socials, ecosistema indomable on només triomfa l’exhibicionisme més extrem. Si no és fàcil estimar un monarca que és persona, molt més difícil és estimar-ne un que és llei. Podem i hem de respectar la llei, però estimar-la? Podem estimar Martin Luther King i Queen Latifah però, i a un rei i una reina de debò? Massa abstracte.
Espanya i el Regne Unit afronten crisis econòmiques, territorials i socials d’una gran magnitud, crisis que també són d’identitat i que donaran pas a països molt diferents. Recórrer a Lampedusa no solucionarà res. Tot està canviant i aquesta vegada res no garanteix que el vell ordre perseverarà.
Ni Espanya ni el Regne Unit ni la resta de monarquies europees, i tampoc el Japó, tenen encara prou autoconfiança per viure sense corona. Els reis, tot i això, ja han mort. Només Elisabet II i Felip VI sobreviuen. Són els més útils i transcendentals, però també ells han entrat a la boira de les tragèdies shakespearianes.
Elisabet II i Felip VI són els dos únics monarques útils i, tot i així, poden ser els últims de la seva estirp